adam |
Polítiques |
divendres, 28 de gener de 2011 | 10:26h
Després de molts anys d’horaris
incòmodes i sous baixos (com en tantes altres feines amb majoria de dones)
finalment, ja gran, pogué treure’s un títol i millorar significativament les
seves condicions de treball i el seu accés a la jubilació. Ara té vora 70 anys
i s’ha passat mitja vida treballant en el què ara en díuen l’Assistència a les
persones, cuidant avis. Persona activa, anys enrera havia fet teatre i, encara
en la clandestinitat, havia militat al PSUC. Després no es dedicà més a la
política ni als escenaris, però mantingué sempre la inquietud intel.lectual i
la consciència social. Malgrat la mort prematura de persones estimades com el
seu home, ella forma part d’aquesta generació de catalans de la segona meitat
del segle XX que han vist com la seva vida i la societat que els envoltava
evolucionaven i es transformaven per millorar. Homes i dones crescuts en les
misèries del franquisme que haurien de tenir motius de sobres per estar
raonablement satisfets. No tots els somnis de joventut havien esdevingut
realitat, és cert, però mirant enrera, el balanç final semblaria
inqüestionablement positiu.
Fa quatre anys la seva filla va
obrir un petit cafèi ella li va
avalar el crèdit per al traspàs i la inversió inicial. El negoci no ha acabat
de rutllar mai i, a més, el marit de la noia va perdre la feina. Encara sort
que no s’havien hipotecat, tot i així, no podien pagar el lloguer del pis on
vivien i van haver de traslladar-se a casa d’ella, tots dos i una criatura
petita. És un pis mitjanet que paga des dels anys norantes i on tots quatre es
fan una mica de nosa. El petit bar dona el just per pagar les despeses, les
cotitzacions i el préstec, però no genera beneficis. Han mirat de traspassar-lo
però ningú els dona el què deuen al banc. El noi segueix sense trobar feina i
ja fa gairebé dos anys que viuen tots quatre de la seva pensió i dela minsa ajuda pública a la maternitat.
Mai s’havia imaginat que arribarien a anar tant justos.
Li dic que ja sé que no li servirà
de consol, però que hi ha molts casos de famílies joves que sort en tenen dels
ingressos i estalvis dels avis. Que, de fet, la gent que fa poc que es va
jubilar o que ho està fent ara són el gran coixí que evita que els efectes de
l’atur siguin encara molt més dramàtics. Em diu que efectivament, que no li
serveix de consol, que si el seu fos un cas aïllat pensaria que ha tingut mala
sort o que no ho ha sabut fer prou bé, però que, en canvi, el què sent és una
gran decepció. Mai hagués pensat que tot el què havia viscut i fet era per
arribar a aquí, a una societat en la qual la seva filla ni tant sols s’hi pot
guanyar la vida. És una estafa, diu.
Els meus pares, joves, van haver de viure amb els avis, perque no teníen cap salari ni treball. Tots junts van anar tirant. Ara és a l'inrevés; els avis, amb les seves pensions de molts d'anys de treballar i pagar, ajuden als joves que no ténen feina, els acomiaden, els han enganyat demanant préstecs. Els meus tiets i cosines a Veneçuela no els ha quedat res de tots els estalvis dels últims quaranta anys; un banc nordamericà va fer fallida i els especuladors han estafat i robat els diners. Sempre la mateixa història; els treballadors són els que aguanten el pes de la crisi com podem, i els poderosos, els de dalt, continúen com sempre vivint en el seu paradís, com sempre.
Sempre la mateixa història; els treballadors són els que aguanten el pes de la crisi com podem, i els poderosos, els de dalt, continúen com sempre vivint en el seu paradís, com sempre.