Qui ha estat Vincent Van Gogh? Un mite? Un geni incomprès? Un avantguardista enfollit? Un boig? Un il·luminat? Potser no més un pintor. “El pintor que més ha fet oblidar que estiguéssim davant de la pintura” –en paraules d’An tonin Artaud. I continua: “Van Gogh és pintor perquè va recol·lectar la natura, que la va com retranspirar i fer suar, que va fer esquitxar en feixos sobre les seves teles, en garbes com monumentals de colors, la secular mòlta d’elements, l’espantosa pressió elemental d’apòstrofs, d’estries, de comes, de barres, amb què després d’ell no es pot creure que els aspectes naturals no estiguin fets”. Artaud mai no va conèixer Van Gogh. És més, quan el pintor postimpressionista es va disparar el tret al pit que acabaria amb la seva vida, el poeta encara no havia nascut. Però de seguida s’hi sentí identificat. Ell també era un marginat, un despreciat, un orfe de la societat que es negava a acollir-lo. I coneixia a la perfecció, igual que Van Gogh, el tracte que les clíniques mentals donaven als inadaptats, sobretot els nous tractaments basats en electroxocs. Casualment, o potser no tant, el darrer llibre que escrigué Antonin Artaud –uns mesos abans de la seva mort– es titulava: Van Gogh, suïcidat per la societat. La inspiració de Van Gogh n’és el complement perfecte.
UN DOCUMENTAL
El primer llargmetratge de Daniel Ferrer ens proposa perseguir les vivències del pintor durant la seva estada al sud de França –entre 1888 i 1890– i confrontar-la amb les formes de vida i el paper de l’art en l’actualitat. Dividit en apartats, com set títols de blanc sobre negre intens i fos, trobem:
1. Un passeig per la inspiració 2. Thimothée Polad, Catedral de les imatges 3. Els paisatges d’avui 4. La nit de les inquietuds 5. Retrat i reflexions d’una societat 6. El Dr Boulon i l’arteràpia 7. Estimat Vincent, què vols?
Només amb el títol de cada capítol ja podem fer-nos una idea del contingut de cada apartat, malgrat que la transversalitat i la unitat conceptual del projecte faci, deliberadament, que alguns temes se superposin, es complementin o s’enllacin amb agilitat i continuïtat evident. També s’agraeix que el documental estigui íntegrament gravat en alta resolució, perquè evidentment aconsegueix ressaltar la bellesa del paisatge, els colors, absorbir la llum que tant va buscar Van Gogh durant la seva estada a la Provença (grocs, verds i blaus combinats amb el vermell de la seva passió) i fusionar l’art del cinema, amb l’obra d’art que fou la vida intensa i creativa de Vincent Van Gogh.
UNA REFLEXIÓ
La càmera ens va aconduint a tots els paratges que van veure Van Gogh consumir-se d’inspiració i engrandir-se en l’anonimat que se l’hi imposava. Mai no va ser reconegut ni per la crítica ni pels habitants dels pobles que l’acolliren, i encara menys per París, Amsterdam, Anvers o Arles.
Així doncs, entre quadres i paisatges, viatgem a Sainte Marie de la Mer, Arles i Saint Rémy de Provence per conversar amb els seus habitants sobre el fruir de la seva quotidianitat i sobre el llegat que ha deixat el pintor en els pobles on malviví durant els dos darrers anys.
I al parlar de la rutina del sobreviure automàticament sorgeix la reflexió al voltant del treball, la societat, la cultura, l’art, l’economia i la resignació o el combat. Resulta interessant el contrast entre les dues ciutats que van acollir Van Gogh en la seva darrera etapa. Mentre l’Arles que tant el va menystenir (atenció a l’anècdota que es va repetint fins a esdevenir gairebé una llegenda urbana) ara viu abocada al turisme, en una mercantilització absoluta del llegat de Van Gogh, el Saint Rémy de Provence que el va acceptar viu amb l’austeritat del qui ha estimat.
La inspiració de Van Gogh, doncs, no és un documental estricte sobre la vida d’un dels pintors més cars del món. No és una tirallonga d’entrevistes d’experts ni una exposició retrospectiva filmada. Sinó que és una reflexió, ben estètica, del que resta viu després de la mort de l’artista (això potser no és tan bonic). És la plasmació evident que el temps esborra el nostre pas, encara que siguis un referent de la història de l’art, i s’entrega a l’esdevenir dels canvis inevitables. Alguns acaten aquestes imposicions amb resistència, altes s’hi lucren, molts s’hi mostren indiferents i la majoria hi sobreviuen com poden.
Més previsibles resulten les preocupacions del jovent i els treballadors tot demostrant la globalitat del sistema que ens governa. L’angoixa per la desaparició del món agrícola, la precaritat laboral, les dificultats per accedir a un habitatge digne, els preus dels productes, el paper cabdal que pren l’economia i les noves tecnologies en les nostres relacions, la incertesa davant del futur… són dificultats intercanviables amb les de qualsevol persona de Barcelona o de Berlín. Tampoc no sorprèn la utilització de la mentida per tal de generar diners. En un moment del documental s’afirma que el turista només hauria de visitar Arles per cercar la inspiració de Van Gogh no la seva història. Perquè la història es mostra falsejada per generar diners. El Pont de Langlois no és El Pont de Langlois, el cafè de la Gare tampoc no és tal i com s’hi inspiraren Van Gogh i Gauguin (Le café de nuit iCafé de Nuit, Arles respectivament). “A Arles, materialment, no en queda res de Van Gogh” s’afirma.
Resulten interessants, però, les reflexions al voltant de la creativitat, els mitjans de comunicació i el mercadeig que l’art genera. Tothom coincideix que Van Gogh, al superar certs cànons, va restar al marge per avantguardista fins que algú va decidir que ja era el moment de valorar l’extensa obra del geni incomprès que s’havia suïcidat (900 pintures i 1600 dibuixos). D’aquí a extrapolar la vida del pintor a les dificultats que pateixen els artistes en l’actualitat només hi ha un pas. El paper que juguen els mitjans de comunicació i els grans imperis econòmics a l’hora d’enaltir o silenciar qualsevol creador d’art (censura per excés, la dictadura dels mitjans de difusió i sobresaturació…). Els models d’oci que ens injecten en forma de publicitat (unes expressions artístiques lleugeres, entenedores, divertides i alienadores dels mals rutinaris que ens toca patir. El moviment i l’espectacularitat per damunt de la reflexió i la crítica. El control dels mitjans de producció, de l’oci i del pensament). Les ànsies d’alguns creadors per obtenir reconeixement, fama o possibilitats de dedicació plena. L’hedonisme i el patiment. Les mitificacions i les renúncies. Les concessions i les excepcions. El paper que les noves tecnologies poden prendre en la difusió de qualsevol expressió d’art en el futur.
Així com també sorprenen les reflexions sobre l’arteràpia. En aquest sentit seria interessant contrarestar les afirmacions del psiquiatra sobre els transtorns bipolars i els atacs epilèptics amb les argumentacions dels qui acusen directament al doctor Gachet com un dels responsables indirectes de la mort de Van Gogh. Estava malalt per culpa del seu cos o per culpa d’una societat que no podia comprendre? En aquest capítol potser també hauria estat pertinent una referència a Theo Van Gogh (el suport real de Vicent al llarg de tota la seva vida) i la mort d’aquest només sis mesos després del suïcidi de Vincent (quina fou la causa: sífilis o remordiments?).
UN CINE-FÒRUM
La inspiració de Van Goghs’emmarca en aquella categoria de pel·lícules imprescindibles. Aquelles que ens mantenen fixats a la cadira, i corrent incansables pels camps del pensament. Les que quan acaben t’encomanen xerrera. I com ja he comentat, són molt diverses les temàtiques que ens ofereix el documental.
Quan en alguna sala comercial de cinema es programi La inspiració de Van Gogh acompanyada d’un cinefòrum atemporitzat i espontani (perquè tothom hi té quelcom a dir, sigui artista o contrabandista) el cinema estarà avançant. Es prendrà en consideració. Serà imparable.
UN FRAGMENT DE VAN GOGH,
SUÏCIDAT PER LA SOCIETATPerquè no és pas per aquest món,
no és mai per aquesta terra que sempre hem
treballat,
lluitat,
bramat d’horror, de fam, de misèria, d’odi, d’escàndol i de fàstic,
que tots vam ser enverinats,
tot i que per ella fóssim tots embruixats,
i que al final ens hàgim suïcidat,
perquè ¿no som tots com el pobre Van Gogh
suïcidats per la societat?Antonin Artaud.
350-029
350-030
350-050