Em vaig fer independentista el dia de les Eleccions Generals de 1986. Jo tenia vint i cinc anys i em va tocar ser president de la mesa electoral. Ho recordo com si fos avui. M’havia portat una petita televisió portàtil (en aquells temps eren més aviat portables) per no avorrir-me. Quan es va tancar les votacions, mentre recollíem tot i ens preparàvem per votar els de la mesa, per la televisió sortien els primers resultats de l’enquesta a peu d’urna. Recordo com la presentadora deia que el Partit Reformista Democràtic (PRD) trauria 0 escons a tota Espanya i en canvi a Catalunya CiU obtenia els millors resultats de la seva historia amb 18 escons. Per si algú no ho sap, el PRD va ser un partit polític espanyol de centre-dreta format el 1984 amb antics membres de la Unió del Centre Democràtic, amb el suport tàctic de Miquel Roca i de Convergència Democràtica de Catalunya. Es va presentar a per tot a Espanya, llevat a Catalunya i Galícia (on els seus referents eren CIU i Coalició Gallega, respectivament), amb Miquel Roca com a candidat a la presidència de govern.
El missatge era clar: els espanyols mai votarien un català per ser president de govern espanyol. Els espanyols deixaven clar que no admetrien mai que els catalans participéssim a Espanya. Per tant, per quina raó hauríem de continuar defensant que Catalunya pertanyés a Espanya? Per què continuar cercant l’encaix dins d’un estat que la majoria immensa dels seus ciutadans no ens vol?
Vaig agafar la butlleta del CiU davant de tothom i vaig dir en veu alta mentre dipositava el meu vot a l’urna: “Voto al Miquel Roca i CiU per solidaritat, però a partir d’ara només votaré per una opció independentista”.
Dit i fet, al cap d’uns mesos vaig apuntar-me a Esquerra Republicana de Catalunya.
(continua)
Sempre he tingut un respecte amb Convergència Democràtica de Catalunya, sobretot amb el seu fundador i ànima: el President Jordi Pujol. Però mai he entès perquè no va voler veure, igual que jo, que no hi ha cap possibilitat d’entesa amb els espanyols. Per molt que es vulgui, no hi ha res a fer. Per això, mai em va agradar la seva postura davant de la independència de “Ara no toca”.
Recordo la meva gran frustració quan entre el 1989 i 1992 a Europa es van esdevenir nous Estats i el President Pujol surt al diari, dient allò tant famós de “Catalunya no és Lituana ni Espanya és la URRS”. Quin mal em va fer! Sense dubte que vam perdre una gran oportunitat per aconseguir la independència. Jo diria que fins i tot, més fàcilment que ara, almenys per la predisposició europea i dels USA per la creació de nous estats.
Durant els meus vint i pico anys de lluita activa a favor de la independència, tant a ERC i a RCat, com també civilment amb Deumil.cat, vaig arribar a perdre l’esperança que un dia el President Pujol es tornaria independentista. Darrerament quan semblava que el President Pujol amb ambigüitat deixava anar quelcom que podria ser interpretat com independentista, creia que era per ajudar a què CiU captés el vot més sobiranista de l’electorat. El mateix he pensat del President Mas quan repeteix allò del “Dret a decidir sense límits”.
Però ahir el President Pujol va taxatiu quan va declarar:
«Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. [...] Tenia arguments. Ara ja no en té»
«De moment , si hi pot haver algun canviés més fàcil que sigui per a mal que per a bé. L’alternativa a això ara ja només podria ser la independència»
“«L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, [...]no és tan difícil perquè equival a rendir-se»”.
No dubti President, que jo mai em rendiré. Lluitaré fins al final abans de deixar-me matar.
Ahir va ser un dels dies més llargament esperats i des d’aquí, voldria donar el meu agraïment al que ha estat un dels millors presidents de la Generalitat. Llàstima que hauria pogut ser el president i pare fundador de l’Estat Català.
Espero que el seu deixeble sigui fidel al seu mestre (però que no esperi a estar retirat per adonar-se de què només hi ha la independència com a única alternativa per sobreviure com a catalans)
Moltes gràcies President!
Endavant les Atxes!!
Jo, personalment no entenc com és que els catalans no sortim al carrer.
Això sí, en Carretero va dir que pactaria amb el dimoni per a aconseguir la independència. Bé doncs un dels dimonis ja s'ha passat al nostre bàndol. Suposo que ens n'hem d'alegrar.
Jo tampoc entenc com els catalans no surten al carrer.
Encara recordo el nostre eslogan "Ara toca, toca independència".
´
S'està complint tot el que el Carretero va dir. Però ja se sap, la història no acostuma a premiar a qui té la raó però no es prou hábil per explicar-la.
bona article manel,
molt emotiva la història del teu pas a l'independentisme, suposo que tots tenim una, i jo aquesta la desconeixia.
El camí a Itaca no és ni fàcil, ni rectilini. Mai ho ha estat i encara falta.
Tu recordes l'operació reformista, que va ser el primer i únic intent de plantar cara al Psoe dels joves nacionalistes espanyols amb majoria absoluta.
Jo recordaré les primeres eleccions democràtiques del 15-J-77. El Pacte Democràtic per Catalunya (CDC,PSC-Reagrupament i Front Nacional de Catalunya), liderat electoralment per Jordi Pujol, Trias Fargas, Roca Junyent, Verde Aldea (substituint el dissortament traspassat abans d'hora Josep Pallach,) i Jordi Vila Foruny) va quedar en 4rt. lloc, en 4rt. lloc, molt lluny, en vots, del sucursalisme, del Psc-Psoe, del Psuc ....i de la UCD.
Els votants del PDC i d'ERC no varem superar el mig milió de paperetes.
Ara la situació ha canviat molt i molt. I no per casualitat.
Amb tres milions, més o menys, ja es voreja assolir la majoria social indispensable per afrontar la fase final de l'alliberament nacional, en democràcia i en llibertat.
Els anhels i objectius sempre han estat els mateixos, però l'estratègia i la tàctica, per avançar i reconstruir nacionalment el pais, calia que fossin específics. El resultat , decebedor, del 15-J-77, va servir per a molt. Per a saber realment com estava, políticament,el pais, a la transició.
I per a intentar, amb èxit, canviar-ho. Però encara falta. I tant. Però sóm més, molts més, dels que erem, i dels que ells (els espanyols) voldrien que fossim. Tornarem a véncer, si, segur, però encara ens queden anys d'esforç, de lluita democràtica, i de patiment....perque ho volem fer en democràcia i en llibertat , i en progrés. Nem bé, Manel, nem bé, malgre tout.
Cordialment,
Andreu
tu i jo ja em parlat molts cops al respecte. Recordo el primer cop que ens vam conèixer en aquest bloc, aviat farà quatre anys, fou arrant d'un article que demanava que CiU sortís de l'armari. Et vas possar com una moto i vaig d'haver de fer mans i manegues per calmar-te.
Que ha passat en 4 anys per arribar a aquesta situació?
Doncs moltes coses, però per dues de claus:
1) La gran mobilització de la societat civil per la independència: Brussel·les, Arenys de Munt, Referendums, 10J
2) La sentència del TC
Però deixem que et digui, que encara que la sentència del TC no hagués estat dolenta (pels regionalistes), la situació de Catalunya estaria més o menys igual de malament. Per això era i és una greu irresponsabilitat no fer quelcom per anar cap a la independència. No avançar és morir.
Però Andreu, no cal 3 Milions de vots, només cal 1.3 Milions per poder proclamar la independència al Parlament. Després amb tres o quatre mesos , sota aquest nou estatus politic d'independència proclamada al Parlament, estic segur que podrem aconseguir no 3 milions de vots, sinó que fins i tot 4 milions. Mai s'ha perdut un referendum o plesbicit quan qui ho ha organitzat té el govern i ho fa sota el seu control.
Fer un referendum sota Espanya, ho perdrem.
Si esperem tenir els 3 Milions sota Espanya, mai hi arribarem.
Cal fer quelcom i després d'aquestes declaracions del President Pujol, tinc esperançes que el Mas, d'aqui dos o tres anys, ofegat per la crisi i atacat pels espanyols, també farà el pas.
Amb sort, el 2014 haurà per fi el que des de RCat hem intentat fer (per desgràcia molt malament i també no era la hora) una sola candidatura formada per CiU, ERC, ScI, RCat i Ic, amb la intenció de proclamar la independència per després fer el referendum