Els pensaments interiors de les persones, moltes vegades queden dins sense sortir, deixem el món sense fer-hi cap comentari.
El nostre cap, el nostre cervell, el nostre pensament, no s'atura mai fins i tot quan dormim. És allò nostre que, no poden tocar ni veure però existeix. Aquests pensaments, aquestes pensades, han fet còrrer el món i amb ells la història de la humanitat, fem allò que pensem i també no fem allò que pensem.
Racionalitzar els pensaments, adaptar-los als nostres interessos, deixem passar-los sense posar-los en practica. De tots els pensaments que no posem en practica són els que em refereixo.
Si tot el que ens passa pel cap ho féssim, el món potser no existiria o potser no hi hauria vida humana, els rampells del cap en un moment determinat, poden fer molt de mal. Totes aquestes pensades, no les expliquem, normalment, ens les queden dintre nostre, no ens atrevim a explicar-les per por a rebre reprimendes. Són aquestes interioritats tan privades i personals.
Després de passar desgracies, com assassinats, atemptats, suïcidis, etcètera, tothom comenta, qui els coneix, era una persona normal, era una bona persona, mai hauríem sospitat d'ell. Som impensables.
Avui, una dia plujòs, potser fa escriure aquestes reflexions, assegut davant l'ordinador i contemplant el panorama. La fotografia que acompanyo a l'escrit, encara que sigui una posta de sol, és fosca emperò té un fons de llum, esperança, i un arbre, la vida segueix.
El pensament fugaç... potser és més un impuls, un acte reflex, una descàrrega hormonal... el pensament com a reflexió és més elaborat, i l'envolta un pensament crític, dialèctic, social , que , diríem el fa exportable... comunicable... És cert que el que surt en forma de missatge lògic - comunicat potser no sigui ni una petita part, ben amanida i cuinada, del què hi bull dedins. Els sentiments també ens guien i ens informen de coses que no sabriem verbalitzar...
Jo també veig el fons de llum i l'esperança. Encara no ens l'han anihilat, no és vera?
P.S: M'ha sortit Proust al codi... Potser estava pensant en una magdalena. ;-)
Jo també veig el fons de llum i l'esperança. Encara no ens l'han anihilat, no és vera?
P.S: M'ha sortit Proust al codi... Potser estava pensant en una magdalena. ;-)
Que bo que és pensar en una magdalena i lo bones que són!!.