Estiu de 1998. Xantal i el seu amant assaboreixen un pastís de Belém mentre passegen amb el tramvia 28 (el groc) pels carrerons de Lisboa. Pugen i baixen, miren i remiren, fan fotos i més fotos. Fins que a les sis de la tarda entenen que no poden demorar més la seva tornada a l'hotel.
És el seu quart dia a la ciutat, però les urgències sexuals no minven. Primer es dutxa l'amant. Rapidíssim. Després, Xantal. Més lenta, com si volgués gaudir de cadascuna de les gotes que li refresquen la pell a menys de trenta metres de l'església de San Vicente da Fora, en ple cor d'Alfama. Plaer físic, sí, però també estètic i espiritual, pensa Xantal en sortir de la banyera. Té ganes de cridar de satisfacció, però en el moment de la veritat llança un xisclet terrorífic que trasbalsa l'amant i, molt probablement, l'escarabat gegantí que ha provocat el crit. Tres segons després ja és mort. El seu cadàver arriba a recepció enganxat a la sabatilla de Xantal, que després de deixar clar que considera intolerable haver-se de trobar cara a cara amb un coleòpter d'aquelles dimensions en un hotel de cinc estrelles, exigeix amb veu ferma que li preparin la factura.
... el relat serà calent sense que es prevegi, Montse.
Increïblement gros, sembla ser.