El famós grup escultòric Laocoont i els seus fills (que representa el moment en què aquest sacerdot troià i els seus dos fills són atacats per dues serps monstruoses, que acabaran matant-los tots tres) ha estat analitzat pels autors més prominents. Per exemple, un dels capítols d'El món com a voluntat i com a representació es titula "Per què Laocoont no està expressat cridant". Schopenhauer hi repassa les explicacions que s’han donat al fet que l'heroi, en el marbre, no faci un crit de dolor quan veu que les serps li maten els fills (una d’elles, a més, li acaba de clavar mossegada). Per a uns, la raó és l’estoïcisme de Laocoont, incompatible amb cridar secundum naturam. Per a altres, el motiu és estètic: la bellesa proscriu l’expressió del crit. Segons Schopnehauer, la causa cal buscar-la en el fet que l’escultura, com la pintura, no pot representar el so, i l’essència del crit és el so, no el gest d’obrir
De fet, totes tres explicacions van en la mateixa direcció. Malgrat que, segons Virgili, Laocoont “elevà fins als astres espantables clamors”, un escultor grec l’havia de representar amb contenció perquè l’anecdòtic no cabia en el naturalisme dels clàssics. Per això optaven pel dolor contingut --humanitzat-- enfront del crit instintiu, igual com pel somriure enfront de la riallada.
Podríem dir que el famós –i sobrevalorat— quadre de Munch confirma que, a la representació del crit, li escau millor un llenguatge no naturalista, perquè en aquesta obra el crit l'expressen el color i les línies sinuoses, no el dibuix de
El trobes sobrevalorat el de Munch? Jo no...
La seva vida va ser igual...