Si revisem els llibres d'història, trobarem referències a la (primera) Restauració borbònica. El tema és una mica complicat, ja que la que he marcat com a primera, per distingir-la de l'actual (segona), en realitat era la segona, ja que la primera s'havia produït en acabar la guerra del Francès, amb Ferran VII el Deseado, però aquesta primera restauració no sembla haver merescut l'honor de rebre una numeració per part dels especialistes.

Bé, doncs tornant al tema, resulta que el 1874 l'hidalgo general Pavía va entrar al Congreso a lloms del seu brioso corser, brandant el sabre desembeinat, com establien els manuals de política a l'ús (segons tinc entès), per posar "una mica d'ordre" a l'efímera Primera República espanyola (1872-1874). El cop de gràcia a la república el va donar poc després un altre (de ben segur no menys) hidalgo general, Martínez Campos, tot i que aquest va introduir alguna innovació en el sistema, en fer el cop d'estat monàrquic còmodament des de Sagunt, estalviant-se així el carregós desplaçament fins al Congreso.

Total, que es va reinstaurar la monarquia borbònica amb Alfons XII. Llavors es va redactar una nova constitució i es va establir un sistema "democràtic" amb un govern que sortia d'unes eleccions en principi basades en el vot censitari però aviat en l'universal masculí (el vot femení va haver d'esperar una mica: als països cultes, desvetllats i feliços s'entrava a l'època de les sufragettes que reivindicaven el vot femení, però a l'estat espanyol aquest moviment gairebé no va existir). El sistema de la restauració (1874-1923) es va anomenar "de l'alternança política", i era de fet (però no de dret) bipartidista. Consistia a posar un partit al govern. que s'hi mantenia guanyant totes les eleccions que s'anaven convocant, amb el suport dels cacics locals, fins que alguna crisi social feia recomanable visualitzar un canvi al govern. Llavors el principal partit de l'oposició passava al govern i s'hi mantenia fins que esclatava una nova crisi. Vet aquí per què era el sistema de l'alternança: perquè els dos partits del règim s'alternaven al poder. Com que sabien que més tard o més d'hora arribaria alguna crisi i amb ella la seva oportunitat, el partit a l'oposició abraçava el sistema amb tant d'entusiame com el partit al govern, i la resta de partits eren peixos massa petits perquè la seva denúncia tingués cap efecte pràctic (a banda que en general tendien a voler congraciar-se amb el partit del govern, que era el que repartia les prebendes, sempre entre els afectes al règim, òbviament).

Bé, i arribats a aquest punt és quan la cosa es torna interessant. Perquè o jo estic molt confós o aquest sistema de corrupció i caciquisme que es va mantenir vigent a Espanya durant 50 anys té unes **semblances peculiars** amb el sistema de la segona restauració borbònica (l'actual).

No és veritat que el partit que hi ha al govern guanya totes les eleccions fins que esclata alguna crisi social i llavors es produeix l'alternança entre els dos partits del règim? No és veritat que el ferri control ideològic dels mitjans de comunicació de masses té exactament el mateix efecte anestèsic sobre el cos electoral que tenia el caciquisme? No és veritat que al parlament espanyol tot queda sempre atado y bien atado entre els dos partits del règim? I no és veritat que el sistema de la primera restauració va entrar en crisi a llarg termini a conseqüència de les demandes democràtiques en defensa dels interessos propis que venien de Catalunya (especialment) i del País Basc?

Més enllà de remarcar aquesta notable similitud, només ens queda la futurologia. Ni Catalunya (Països Catalans) ni el País Basc (Euskal Herria) han estat mai prou fortes per imposar les seves solucions, però Espanya tampoc ha tingut prou recursos per imposar els seus plantejaments uniformistes a les dues "nacions díscoles". En tot cas, almenys els bascos tenen la sort d'estar exclosos del sistema fiscal general espanyol. Nosaltres no. De fet, som nosaltres els que estem finançant aquest estat. Suposo que no ens hauríem de queixar, no? Després de tot els espanyols sempre poden argumentar que tenen al seu favor el justo derecho de conquista!

En definitiva, doncs, només sembla que hi hagi tres solucions. Per al bufó Boadella (tinc entès que ell mateix s'autoanomena "bufó", en cas contrari no utilitzaria aquest apel·latiu, que es pot considerar despectiu :-) ), la solució és senzilla, però gosaria qualificar-la de poc estètica: enviar novament i cada cop que calgui els tancs contra Catalunya. Per a Ortega y Gasset (i sembla que per als seus deixebles aplicats: els sociovergents) l'única solució vàlida era "la conllevancia", és a dir, continuar junts-però-no-iguals-en-drets la resta de l'eternitat. Això podria resultar fins i tot entranyable, si no fos que, com va dir un cert president de la Generalitat, Catalunya és una dona maltractada, i ja sabem com acaben moltes d'aquestes històries de maltractaments. Per això arribem a la tercera opció, l'única lògica des del meu punt de vista: reconèixer d'una vegada per totes que l'arrel del problema d'Espanya es diu Espanya i partir peres!

Vosaltres trieu!