“- Maria Vockel. Johamesholf, 2. Hamburg –va respondre el pare llegint el remitent. Una esgarrifança em va recórrer l’esquena. Semblava impossible que una cosa com aquella pogués ocórrer. Però allà hi havia la prova que sí. El sobre de color crema era real, igual com les dues quartilles escrites que l’omplien” (...)
De nou, he fet diana amb un títol. Tot i que Joseba Irazu (Asteasu, Gipuzkoa, 1951) -nom real de Bernardo Atxaga-, no és un autor nou per a mi –més encara, m’hi estic capbussant a fons-, acabo de llegir, embadalit, corprès, apassionat, el llibre que el féu un autor àmpliament reconegut arreu del nostre país i del del costat –a Euskal Herria ja n’era, de reconegut; parlem, segons els barbats entesos, del primer escriptor basc d’avui dia.
Es tracta d’un llibre captivador. Curull de relats, d’històries, que t’encalcen, et sorprenen, que ho deixen córrer i hi tornen. Narracions datades al lloc imaginari d’Obaba, el poble natal d’aquest escriptor que va militar a ETA, Asteasu, a Hamburg, a l’Orient, en els temps actuals, un segle abans, i més enrere.
Històries? Sí, un caramull. De tota mena. D’aventures. D’amor. De misteri. Sobre l’ofici d’escriure...
Una perfecta maquinària literària ben greixada, amb una bona escriptura que no es fa notar i resta eclipsada per les trames fluents, que sobreïxen i romanen colgades, com els corrents d’aigua.
Algunes, bastants d’elles, han fet que em passi una cosa rara: que mentre viatjo en bus o en metro –servidor llegeixo tothora, m’he passat de parada.
Us el recomano, doncs. No és pas l’únic text d’Atxaga que paga la pena. En aquesta secció dedicada a l’escriptor que va estudiar i viure a Catalunya durant una colla d’anys, n’hi trobareu, ara, i més endavant, altres llibres seus que són mereixedors d’una lectura atenta i grata.
. Obabakoak. Bernardo Atxaga. Traducció de l’euskera al català: Marta Hernàndez Pibernat, 1990. Butxaca 62. 428 planes. Barcelona. 2005.
una gran obra, també, el fill de l'acordionista.
Pere
Bon dia, Noi!
Narrativa
Pere