Sembla que una part de la responsabilitat de la crisi es vol carregar al sector salut. De fet, aquest sector i el que en podem dir el sector sanitari acaben representant més del 40% del pressupost de la Generalitat. Sentint algunes veus "autoritzades" fa tota la impresssió que anem cap a un escenari de retalls tant sanitaris com socials. El fantasma del copagament segueix planant sobre els nostres caps, i dins el sector creix la tendència a culpabilitzar els usuaris (pacients) de la gran despesa, cosa que afavoreix que dins els hospitals i dins l'atenció primària siguin molts els metges i infermeres, i fins i tot altres treballadors, que es manifesten partidaris de fer pagar una quantitat de diners a les persones que requereixen dels seus serveis. Fins i tot m'he sorprès sentir persones afiliades a sindicats de classe defensant aquesta opció.
El copagament no és més que un impost a la malaltia. La causa del dèficit de la sanitat no està en el fet que una persona vagi més o menys vegades al metge. La suposadament elevada despesa sanitària té diverses causes, entre elles la ineficiència i l'excès de personal improductiu en molts àmbits i també la prescripció de farmacs i proves que en bona mesura podrien estalviar-se. Dins del sector tots tenim molt clar on es situen aquestes ineficiències, però quan s'ha intentat posar-hi mà, han rodat els caps dels qui gosaven desafiar els tòtems.
La realitat és que la despesa sanitària no és tan elevada com ens diuen, sobre tot si ho mirem en termes de proporció del PIB. Som un dels darrers països d'Europa en despesa sanitària, tant pública com privada.
A algú, però, li interessa fer-nos creure que gastem molt. Si una persona malalta ha de pagar per anar al metge, segurament trigarà més en anar-hi, i quan hi arribi, el seu procès serà més greu. I per tant més costòs.
La societat ha lluitat massa anys per que siguin reconeguts molts drets, com ara el dret a la sanitat gratuïta, com perquè ara haguem de restituir, una altra vegada entre tots, els diners que l'estat s'ha gastat per salvar bancs i caixes que s'han empobrit i endeutat a causa de les seves pràctiques especuladores.
Estem convençuts que no hi ha diners. O millor dit, que els diners segueixen existint però són en un altre lloc. Però això no pot justificar mai que es carregui sobre les esquenes de la població el cost d'una crisi que no hem creat nosaltres.
El copagament no és més que un impost a la malaltia. La causa del dèficit de la sanitat no està en el fet que una persona vagi més o menys vegades al metge. La suposadament elevada despesa sanitària té diverses causes, entre elles la ineficiència i l'excès de personal improductiu en molts àmbits i també la prescripció de farmacs i proves que en bona mesura podrien estalviar-se. Dins del sector tots tenim molt clar on es situen aquestes ineficiències, però quan s'ha intentat posar-hi mà, han rodat els caps dels qui gosaven desafiar els tòtems.
La realitat és que la despesa sanitària no és tan elevada com ens diuen, sobre tot si ho mirem en termes de proporció del PIB. Som un dels darrers països d'Europa en despesa sanitària, tant pública com privada.
A algú, però, li interessa fer-nos creure que gastem molt. Si una persona malalta ha de pagar per anar al metge, segurament trigarà més en anar-hi, i quan hi arribi, el seu procès serà més greu. I per tant més costòs.
La societat ha lluitat massa anys per que siguin reconeguts molts drets, com ara el dret a la sanitat gratuïta, com perquè ara haguem de restituir, una altra vegada entre tots, els diners que l'estat s'ha gastat per salvar bancs i caixes que s'han empobrit i endeutat a causa de les seves pràctiques especuladores.
Estem convençuts que no hi ha diners. O millor dit, que els diners segueixen existint però són en un altre lloc. Però això no pot justificar mai que es carregui sobre les esquenes de la població el cost d'una crisi que no hem creat nosaltres.
Davant la globalitat cal fer viable un sistema de salut encara més eficient i la tendència és buscar la referència i la convergència amb la mitjana del món i no agafar la referència només dels que ara semblen més poderosos o més ben posicionats de partida.
I la prevenció en l'educació en la salut i hàbits socials més saludables és el camí i no els interessos insaciables corporatius de l'indústria mèdica que els interessa una societat malalta i crònica que cada vegada depenga més i més dels sistema de salut.
obeí una agenda que té com objectiu aturá el creixement de la població
del planeta i penso que aquesta "disenyada" crisi global els permet
disimular la inclusió de la població "occidental" dins de la agenda.
Semble una idea paranoica pero...............
Cordialment
manel