L’expresident espanyol, José María Aznar, ha tornat a situar en l’agenda
política el perill de la unitat de l’estat, sota la subtil però
matussera fórmula de la abusiva despesa pública que generen les
administracions autonòmiques.
Tal i com s’hi va referir, no cal ser mal pensat per intuir que el que pretenia dir no anava contra la política especulativa i malbaratadora dels pressupostos públics de les comunitats de Madrid i València, sinó del que es consideren despeses indesitjables i prescindibles com aquelles relacionades amb la llengua, la projecció internacional, la promoció de l’esport, la cultura, l’educació, els mitjans de comunicació públics... tots ells amb l’afegitó de “català/catalana”.
De fet, podria dir l’autonomia, perquè és una la que realment el molesta.
Tal i com s’hi va referir, no cal ser mal pensat per intuir que el que pretenia dir no anava contra la política especulativa i malbaratadora dels pressupostos públics de les comunitats de Madrid i València, sinó del que es consideren despeses indesitjables i prescindibles com aquelles relacionades amb la llengua, la projecció internacional, la promoció de l’esport, la cultura, l’educació, els mitjans de comunicació públics... tots ells amb l’afegitó de “català/catalana”.
De fet, podria dir l’autonomia, perquè és una la que realment el molesta.
Si per un moment fem un exercici especulatiu i pensem en els termes en que Aznar fa aquesta afirmació, observem amb quina facilitat, els catalans, esclatem davant d’unes declaracions fetes sobre la base de la demagògia i el populisme, sense cap mena de base científica ni sentit comú. Com criatures ferides ens defensem clamant una i altra vegada el què som i el què volem ser. Invertim temps i esforços en justificar els 12.000 € per sessió del Senat, en concepte de traduccions simultànies a les llengües cooficials de l’estat, quan el deute de l’estat supera els 100.000 milions d’€. Mentrestant, els mercats financers assetgen l’Estat espanyol i la seva inviabilitat financera –aquesta sí- a mida que augmenta la desconfiança entre els inversors que financen aquest deute cada cop més car de pagar, alhora les institucions europees neguen dia rere dia, com ho van fer durant setmanes amb Grècia i Irlanda, un hipotètic rescat a l’economia espanyola.
Sigui com sigui, la manifestació del 10 de juliol comença a fer efecte. Ho ha fet en el camp judicial, amb totes les sentències contràries a la llengua, i ho està fent en el camp econòmic, atacant el cost de TV3, la despesa que comporta el reconeixement lingüístic al Senat o qualsevol mena de complicitat internacional que pugui establir Catalunya. Pensar que de la mobilització del 10J només en van prendre nota aquells que anhelem un estat propi per a Catalunya és ingenu. Qui més en va aprendre d’aquella exhibició, són aquells per a qui l’estat de les autonomies ja ha arribat massa lluny. La deconstrucció ha començat i, potser, nosaltres hauríem d’aprendre a defensar-nos menys, i passar a l’ofensiva. Tan se val si el poble català vota majoritàriament un referèndum, com si Lehmann Brothers provoca una crisi financera global. L’estat espanyol sempre veurà Catalunya com una càrrega innecessària, insuportable i perjudicial. I tal i com estan les coses, ni l’estat està disposat a més prerrogatives, ni nosaltres estem en condicions de pagar la factura d’una festa a la que no hi vam ser, però que ens volen fer creure que va ser a casa nostra.
Salvador Molins, BIC i Catalunya Acció.
Espanya rebentarà pels diners
Després de molts anys de fer comèdia, d'amagar ineptituds i covardies i
de construir escenaris de cartró-pedra que ara estan caient a trossos,
com per exemple el virrei Pujol i la seva obsessió per encaixar
Catalunya a Espanya, el federalisme asimètric del ximplet d'en Maragall,
l'Espanya plurinacional d'en Carod-Puigcercós, etc., i que han tingut
entretinguts molts catalans aquests darrers 30 anys, ara estem arribant
al cap del carrer, al perquè de tot plegat: els diners que Espanya
extreu de la colònia, el repartiment del botí; el finançament de
Catalunya com l'anomenen els pobres d'esperit que tenim al capdavant
del nostre país, ja siguin a la menjadora com en Mas, en Duran, en Carod
o en Puigcercós, ja siguin a la repartidora de subvencions i prebendes
com en Jordi Porta d'Òmnium Cultural o ja siguin la gran majoria de
periodistes i tertulians, mandarins del règim, que podem trobar ben
repartidets per tota la nostra premsa, ràdio i televisió.
Tota aquesta crosta
és la que ha alimentat durant molts anys la falsa idea que ens podíem
entendre amb Espanya, que es podia normalitzar la nostra llengua essent
espanyols i sense fer de la llengua una qüestió política, que ha amagat
el robatori que patim, que ha fet creure a molts catalans que el darrer
Estatut era un bon Estatut, i que ara, després de tots aquests
fracassos, encara pretén fer creure que es pot obtenir un bon
finançament negociant amb els lladres de la metròpoli. A vegades em
costa acceptar a quin nivell de degeneració i mediocritat poden arribar les suposades elits dirigents del nostre país. És clar que nosaltres no som un país normal. Som una colònia i hi ha moltes poltrones i prebendes en joc.
Afortunadament
la mentida no dura sempre. La gent tarda a adonar-se'n però arriba un
dia que la farsa i els farsants cauen. Ara estem "perplexos" segons els
nostres "entesos", però seria més profitós que els nostres "entesos" es
mullessin preveient quan i de quina forma es dirimirà aquest estat
d'anim transitori de perplexitat. I el que farà caure aquesta
mentida que es diu Espanya són els diners, els diners que Espanya roba
als catalans i que a més ho fan pixant-se-nos a la cara. El
govern espanyol ha retardat tant com ha pogut la publicació de les
balances fiscals perquè sabien que aquest és un dels detonants
imprescindibles perquè una colònia iniciï el seu procés d'independència.
Al final no ho han pogut evitar i n'han publicat mitja dotzena amb
mètodes de càlcul diferents per a confonfre el ciutadà i perquè ningú en
pugui treure l'aigua clara. Tot i així el govern espanyol està
relativament confiat perquè es pensa que tots els catalans som com els
nostres representants polítics (els de la menjadora) i com els nostres
representants de la societat civil (els de la repartidora). Aquí és on
s'equivoquen en la seva anàlisi. Hi ha una majoria silenciosa
independentista que creix cada dia i que s'està encabronant
considerablement, tant amb Espanya com amb la nostra classe política per
inútils i venuts.
El Principat de Catalunya no obtindrà un bon finançament. És tècnicament impossible.
Espanya extreu (i no retornen) del Principat de Catalunya 52 MEUR cada
dia (19.000 MEUR l'any) mentre que Europa dóna a Espanya 8 MEUR cada
dia. A més, el govern espanyol sempre es reserva algun mecanisme (com
p.e. el fons de suficiència) per a poder restar la quantitat que
l'interessi del nostre finançament. Algun babau es pot creure que
Espanya deixarà escapar el que extreu dels catalans quan ho necessiten
per a mantenir el seu nivell de vida i quan a més estem entrant en una
dura crisi? El problema és que els espanyols s'han passat de rosca i estan assecant la vaca lletera catalana. Ja no hi ha terme mig. Aquest
diners o se'ls queden ells per a mantenir la paradeta o ens els quedem
nosaltres per a no morir dessagnats econòmicament parlant. I
aquí és on es comença a trencar definitivament Espanya, perquè falla el
mecanisme, la clau de volta que havia permès als líders polítics
catalans regionalistes (Pujol, Roca, Maragall i tota aquesta tropa)
dissimular l'espoliació que venim patint fent creure als catalans com a
gran gesta nacional que érem la "locomotora d'Espanya" i que érem més
espavilats que els espanyols, per no dir superiors. Espanya ha
trencat aquest mecanisme i els regionalistes no saben què fer perquè
ells no volen trencar amb Espanya. Dit d'una altra manera: Espanya, per
la seva pròpia cobdícia i mesquinesa, ens està empenyent cap a la nostra
independència, i la nostra classe política és el tap que ens priva
d'avançar-hi.
Que ningú dubti que els lacais
sociates del PSC intentaran fer creure als catalans que el finançament
que es pacti serà "el millor finançament que mai ha tingut Catalunya".
De fet, aquesta mateixa frase ja la va dir en Montilla en relació al nou
Estatut després d'escapçar-lo. I que ningú dubti que els líders de CiU,
els escolanets d'Espanya, els ajudaran a vendre aquesta idea igual que
van fer plegadets amb l'Estatut. És el joc de sempre que tants "dignes"
periodistes, de forma ingènua o interessada, fa tants anys que
s'empassen, i alguns, excel·lint en la seva ruqueria, han arribat a
proposar com a forma de govern per al futur de Catalunya, allò que
anomenen la "sociovergència".
Pensar que Catalunya
es pot desenvolupar dins d'Espanya és d'irresponsables i temeraris i si
algú es creu que es poden defensar els interessos dels catalans estant
sotmesos a Espanya que s'ho faci mirar perquè té un problema greu
d'enteniment. Espanya s'està trencant i ja ha sonat el
tret de sortida de la nostra independència. Ara només cal trencar a les
properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que frena el camí cap a
la nostra llibertat que, per si alguns dels ajupits que ens
representen no ho saben, vol dir engegar Espanya a fer punyetes i tenir
el nostre propi Estat que ens permeti construir un futur digne i
pròsper.
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
2 octubre 2008, Barcelona (El Barcelonès)
I aquesta frase la recordaré tooooota la vida
*pagar la factura d’una festa a la que no hi vam ser, però que ens volen fer creure que va ser a casa nostra.
A més de passar-ho dins de l'ambit politic, ara passo pel mateix!
moltes gràcies, Anna!
t'agraeixo molt que et deixis caure per aquest humil bloc.
una abraçada,
Dius cada cosa!
Ai, ai...