Barcelona, hivern de 1985. Gran nevada. El trànsit ferroviari queda col·lapsat, però després de no sé quantes hores aconsegueixo arribar a Girona. Els carrers semblen una pista de patinatge. Avanço amb moltes precaucions. Les cames em trontollen. Tinc les mans gelades i moltes ganes d'arribar a casa.
Somio en una dutxa calenta, en un bon brou, en ajeure'm un munt d'hores al sofà amb l'últim llibre de Kundera. En arribar a la Gran Via camí de la Rambla o, més ben dit, en treure el peu de la vorera per posar-lo a l'asfalt, rellisco i travesso el carrer completament estirat. D'una banda a l'altra en menys de dos segons. Amb un estil tan impecable que sembla que ho tingui assajat. Per sort no passava cap cotxe. Sóc viu. M'aixeco d'un salt, comprovo que ningú no m'ha vist i camino cap al barri vell sense saber que vint-i-cinc anys després ho explicaré en un bloc.
Ernest Riera |
dijous, 20 de gener de 2011 | 15:23h
Expedició a Barcelona amb uns companys per visitar les tres botigues de còmics que existeixen en aquella època a la ciutat. Entrem al metro i baixem les escales cap a l'andana. El tren acaba d'arribar i ens afanyem per poder-hi pujar. Jo vaig en primer lloc, tinc els altres tres al darrere. L'últim tram d'escales abans d'arribar a l'andana, em rellisca el peu, caic de cul, i acabo de baixar els deu esglaons que faltaven amb el còccix (bum-bum-bum... fins a deu). Tan bon punt els peus em toquen el terra de l'andana després del darrer "bum", aprofito l'impuls de la caiguda per sortir disparat corrent i entrar a l'últim vagó del metro que és a punt de sortir. Els meus companys, que han tingut una visió privilegiada dels fets, també aconsegueixen entrar a l'últim vagó, però amb enormes dificultats; no pas per res: és difícil córrer per pujar al metro mentre t'estàs migpartint el cul de riure. No recordo haver patit cap seqüela física de l'incident; les psíquiques, me les quedo per a mi.
No recordo haver patit cap seqüela física de l'incident; les psíquiques, me les quedo per a mi.
Salut.