L’anunci de la treva d’ETA i la segona transició política

L'anunci d' ETA és quelcom transcendental en la política de conjuntura de l'Estat Espanyol i d'Europa, i obre clarament oportunitats de pau envers l'acció armada, que no envers l'acció social ni política ( volem dir, que la confrontació de models, de visions, de perspectives, sempre en el terreny exclusivament de la política, de la cultura i del conflcite social, continuaran, perquè el conflicte no s'acaba, i celebrem que s'acabi, aquest sí, el conflicte armat)

La fi, al menys momentànea d'ETA, permet avançar amb més garanties al projecte madurat i reflexionat de l'esquerra abertzale, que ha sabut travar en aquests darrers mesos una veritable estratègia de futur per a Euskal Herria, i per tant (possiblement també) per a l'esdevenir de la resta dels pobles del territori del estat Espanyol i Europa. Les reflexions d'Arnaldo Otegui des de la presó de Logroño, ens aporten elements útils d'anàlisi. Otegui parla d'una segona transició a Espanya, una segona transició marcada per un viratge de la política autonòmica de l’Estat, en el sentit de tancar possibilitats als processos autodeterministes i d'avançament en la sobirania de les nacions del territori hispànic; un cop de timó orientat a refermar el caràcter centralista i jacobí de l’Estat (i si llegim les darreres declaracions d'en Zapatero i del mateix Aznar, les coses van per aquest cantó, indissimuladament).

Desmantellament de l’Estat del benestar

L'altra cara d'aquesta segona transició espanyolista i de centre-dreta (avalada si més no per la nostra socialdemocràcia), consisteix en el desmantellament de l'Estat del benestar, desmantellament del nostre escàs i feble Estat del benestar.

En aquest sentit, l'ofensiva brutal de la dreta (aquí també, desgraciadament, hem d'incloure la socialdemocràcia) espanyolista, catalunyesa, i autonomista en general, contra les pensions públiques, és la darrera gran batalla que s'està donant lloc a tot l'Estat per tal d'imposar les tesis del gran poder bancari i financer, ben representat i legitimitat per pràcticament el 85% del nostres polítics i organitzacions polítiques, que no són realment qüestionats pel sindicalisme “majoritari” de l'UGT ni de CC.OO. (una altra desgràcia, per cert...) Al llarg de 30 anys, des de les normatives laborals del 1976 ençà, les classes populars i treballadores hem perdut drets laborals i socials, això sí a canvi de poder gaudir al llarg d'aquest període d'una capacitat consumista impressionant, que ara per ara està deixant en la cuneta a milers de famílies i persones, desnonanades de llurs habitatges hipotecats, en l'atur, i en la pobresa (més d'un milió de famílies a tot l'Estat Espanyol tenen tots llurs membres actius laboralment en l'atur); cal recordar que l'atur als Països Catalans està al voltant del 16-18% (amb diferències importants si parlem del Principat, País Valencià i les Illes), o sigui uns 2 a 4 punts per sota de la mitjana de l’Estat. Davant d'aquesta tessitura els sindicats “majoritaris” volen seguir negociant, sense realment tenir la força per negociar i per tant per fer valer les seves aportacions tan sols per moderar el fort cop contra les classes populars. Prefereixen negociar a la baixa, conscients del baix nivell de mobilització en la que es troba sumida la nostra societat i les nostres classes populars, veritablement anestesiades per tota mena de qüestions, però sobretot per la por, i l'angoixa.

Ja n’hi ha prou aquí i a Tunísia

En aquest context són remarcables els esforços crítics i de mobilització de la convocatòria JA N'HI HA PROU que al conjunt dels Països Catalans agrupen centenars de col·lectius, associacions, agrupacions sindicals diverses, treballadors/es autogestionats..., i que pretenen acumular forces crítiques i socials per presentar batalla i resistència a l'ofensiva (neoliberal) i dretanosa. Són previstos aquesta propera setmana multitud de mobilitzacions i accions a tot el País, veure: http//pensionspubliques.wordpress.com. Des de Terra i Llibertat cridem a sostenir aquestes mobilitzacions i fer-los costat.

En el mateix terreny que ens trobem, el de les resistències populars a favor de major dignitat, major justícia social, i majors quotes de felicitat per a les classes populars, volem saludar la gran revolta del poble Tunisià, en el context magrebí (recordeu i llegiu l'article publicat en aquest bloc fa setmanes: “El Magreb bull, el Sahel en flames”, i el que vam publicar ahir en aquest mateix bloc: “Algunes lliçons de la intifada Tunisiana”), la “revolució” tuniciana contra la dictadura de Ben Alí, un dels dictadors més durs en el context nordafricà, sempre sostingut per la UE, (sobretot per França que tutela perfectament i amb “intel·ligència colonial” les seves antigues colònies..); és aquesta petita revolució, si voleu, quelcom a celebrar, independentment del que pugui succeir, i de si és un canvi per mantenir els privilegis de certs sectors socials i sobretot l'status quo francès colonial en el país magrebí.., malgrat això, és un gran pas en les possbilitats democratitzadores del Magreb, un èxit també en la confrontació per condicions més dignes en favor de les classes populars i dels joves (importantíssima aquesta qüestió, els i les joves com exponents més afeblits i més colpejats de les classes populars, i al nostre País també), així com un avís per als governs Marroquí i Algerià, no en el sentit que els pot passar el mateix (ni de bon tros, ni molt menys per descomptat: l'impacte dels successos a Tunícia també s'expandeix pel Nord d'Àfrica i el Pròxim Orient, ara bé ni la conjuntura en aquests altres països és la mateixa, ni els règims són els mateixos -malgrat que dictadures tan dures com l'Egípcia s'hi assemblarien-, ni les composicions de forces i de correlacions de forces tenen res a veure, les unes amb les altres, ni molt menys amb Tunísia. ), sinó en el sentit que cal apostar per aprofundir la transparència, la lluita contra l’exclusió social, i contra la corrupció, sobretot la corrupció, i per avançar en el pluralisme real i no fantasmagòric, apostant per veritables transicions democràtiques i de respecte cap als drets humans. La UE, i els governs magrebins, han de saber llegir l'esforç i el martiri dels joves tunicians, que donen una lliçó impressionant de voluntat de justícia i amor pel seu país; i els moviments socials dels Països Catalans hem de rebre aquesta lliçó també, i saber-la llegir correctament: amb la mobilització, amb l'esforç, amb la capacitat organitzativa (on les noves tecnologies de la comunicació hi juguen un paper cabdal), amb la connexió real amb els anhels i les necessitats de les classes populars, es poden transformar situacions i contextos absolutament esclerotitzats (con fins fa setmanes ho semblava Tunísia).

Tacticisme electoralista

I aquesta lliçó també val la pena tenir-la en compte sobretot quan ens trobem en plena eufòria preelectoral, i quan l'ànsia per aquesta carrera electoral en fan concebre absurdes il.lusions sobre les possibilitats de guanyar posicions de poder per transformar situacions, i sobretot impulsar processos reals de canvi. La participació electoral és només una eina, una forma de participar en la política, i en el govern dels nostres països i pobles, però no l'única. No es pot supeditar tot al tacticisme electoral, i abandonar un treball de profunditat, d'estratègia per anar a corre-cuita darrera de potencials oportunitats electoralistes, quan el que ens manca és una profunditat, un projecte, una dinàmica, una solidesa, una organització, i sobretot una expressió concreta i específica que es reflexi en capacitats d'incidència en les qüestions i contextos que volem transformar.