L’oficique més m’agrada, quin és? . Mireu, ésser fuster. I els manyans?, oh, els manyans!. I els calafats?, i els pintors de parets, i els paletes?......
Quan per mirar els grans havia d’alçar la vista, volia ser bomber, per pujar escales altes, sense barana i no sentir “ai, que cauràs!”; escombriaire, per prendre les regnes del carro, buidar les galledes de les deixalles dels veïns, embolcallades amb diaris, tocar la trompeta i fer renou sense que em fessin callar; fanaler, per poder portar una gorra de plat, i una flama en un pal llarg, i encendre els fanals de gas, alinear amb la vista les llums grogues del carrer i comptar-les des de la finestra de l'àtic de casa; també urbà, però com els d’abans, amb el salacot semblant als dels Bobys anglesos; sereno i vigilant,... feina de carrer, per seguir jugant de gran.
Aixó era quan encara havia d’alçar molt la vista per mirar els grans, mes tard, em va agradar ser mecànic, portar les mans plenes de greix i escampar-lo per mans i braços com qui es frega, amb un manyoc de caps sobrers de la fabrica de filats; rebenta-carrers, armat amb un mall i un pic fer a miques els panots de l’acera, com un 007, amb permís per destrossar.
Oficis manuals, manu-facturats, admirables, suadors, amb olor d’humanitat, poc fets a l’intel·lecte dels estudis que m’ensenyaven idees fascinants, raonaments matemàtics, sil·logismes enginyosos, combinacions de sodi amb potassi, palanques de primer gènere, la fi de Recaredo, els ovals mediterranis i el Cantar del Mio Cid.
Mai vaig pensar en ser pagès, a pesar que els estius eren plens de boll de la pellissa que es ficava per a tot els racons del cos, i trepitjava tanta merda de vaca i de porc, de gallina, de conill d'ànecs i de cabres, que hauria d’haver-me proporcionat una sort perpètua.
La feina de pagès sempre m’havia fet delir per l’olor d’alfals i de la terra molla, la fortor del pixum del matxo i la galvana de les tardes xafogoses del camp, sota un garrofer, si em deixaven anar al tros amb l’amo i el mosso a fer-los-hi nosa i entorn del cistell del berenar em deien amb sornegueria “apa vailet, aixeca la bota, que és vi novell!”. Però mai em va passar pel cap enredar-m'hi com a ofici per guanyar-me la vida. La terra és molt baixa, em deia l'avia, i tenia raó.
Ara que ni miro els grans aixecant el cap, ni els petits acotant-lo, ara que miro simplement, procurant que la senzillesa de la mirada escombri els reflexos d’altres llums enlluernadores, admiro mes a aquells poetes que han sabut dir això mataix que dic amb el nervi i la cadència del vers, cenyint les vores del ritme i musicant les paraules amb els accents i les pauses.
L’ofici de la terra és la feina feixuga de ser d’on sóc, d’estimar amb dolor la honorable feina bruta per netejar l’embrutidora impol·lució.
Quan ens fem grans no som grans, només ens fem vells, l’ofici de la terra ens fa grans sense que els anys hi comptin.
i prenc un grapat de pols
amb les meues mans que han pecat
perquè aquest és el meu País.
Enlaire el grapat de pols
i trobe en els seus estams
aquest secret que més buscava
perquè aquest és el meu País.
.....
Us ho dic. Aquest és el meu País.
El veieu. Aquest és el meu País.
Que circule la copa de terra
Entre tots els que som a taula,
Perquè aquest és el vostre País.
Esgotareu en gran silenci
el calze de la Cova Negra.
Un tros d’ós restara al calze
però, amb això, serà bastant.
Perquè aquest és el nostre país.
-Vicent Andrés Estellés
M'ha agradat molt, moltíssim aquest apunt. Els artesans del treball ja 'quasi' han desaparegut i els que encara hi treballen fan circular la copa ben amunt. És el seu tresor, i els que no ho som, tenim els nostres petits racons que ens fan ser dignes del lloc on venim, on estem i on anirem. La poesia és el treball d'aquests artesans de les paraules i que la resta llegim amorosament.
A Viêt Nam no han pogut, ni podran, fer entendre a la gent que després de morts han de ser enterrats en un cementiri. Ells volen ser enterrats sota terra, al seu tros, per més petit que sigui. Els camperols estimen i tornen a la terra, perque així ho desitgen. Sí, ens fem vells i l'ofici de la terra ens fa grans.
Bon dia !
M'agrada com ho enllaces tot plegat i com ens expliques les teves preferències a diverses edats. Tots els oficis són bons i necessaris i la seva grandesa, a més del profit social, es mesura per la grandesa de la seva gent que manta vegades ha lluitat per defensar-ne la dignitat.