jmateuimarti |
divendres, 14 de gener de 2011 | 13:00h
Lleonard Muntaner fa dos mesos
edità “El gobelet dels daus”, de Max
Jacob, traduït i epilegat admirablement i pulcre per Enric Casasses. Aquests
dies he trobat temps a bastament per fer-me’l meu, que ja era hora, amb una
mena de fotografia fixa en el front de la lectura atenta; una pinzellada de
Jacob que de cap manera no es pot desatendre:“El que és l’home és el seu
llenguatge, la seva sensibilitat; tenim raó quan diem: expresseu-vos amb els
mots que us són propis”. Llegint amb tensió inusitada anava pensant si, en
acabat la lectura, no seria una desconsideració –grollera, finstot- dir, només, que el gobelet jacobià,
passat per can Casasses, m’havia agradat molt; així de rotund i nu, com solem
expressar-nos davant un panorama que ens corprèn, o un rostre que ens aclapara
per ell mateix, sense que calgui estalonar-ne l’afirmació.
Com si davant el
gobelet de Jacob o aquell panorama o aqueix rostre tothom hagués de dir és bo,
molt bo; com si només hi cabés l’admiració sense additius, ni colorants, ni
conservants. La inexhaurible capacitat de dir de Max Jacob, el seu toll generós
de literatura que tan bé sap dir amb la ment en el sentir, et fa tenir ganes
d’omplir de busques els rellotges perquè tothora toquin hores, hores
maxjacobianes, s’entén. Jo sóc pianista
de cor, si no de fet, proclama qui morí a Drancy el 1944, una afortunada
forma d’indicar que en la lectura que proposa no es permet la vagància, car ell
no té l’escriptura tova, ni estovada, ni estomacada. Espanten el maldecap, els seus
mots, tant si te’ls empasses anant a peu o en metro; o ben encarxofat a la
butaca de les raons. Jacob és un houdini del verb, que es capfica en els mots
just pel gust d’escapar-ne omplint d’imatges els buits que deixen en els espais
de l’ànsia. Així, des de l’inici et controla la sorpresa i la fa anar cap allà
on vol sense violentar-la mai, amb cantusseig confiador. “Els saltimbanquis van tenir la idea de fer-se indigents no ambulants
per tocar el cor d’un ajuntament”, torna a dir el de Quimper i és quan
t’adones que mai no t’has topat amb cap triangle que volgués ser quadrilàter i
en canvi sí t’has topat amb peixos voladors que ho donarien tot per esdevenir
violadors, deshonradors de nedadores incautes. Vull dir que el gobelet t’envola
i quan ja t’has vist amb la distància suficient per lamentar les traces que
t’acompanyen, entra dins teu no saps be bé per on per fer-te sentir la vibració
més recòndita. Amb Jacob ets capaç de veure el vol maldestre d’un voltor
arrogant que fa petar de riure la carronya. O que l’oblit deixa rastre
suficient perquè algú se’n faci càrrec per no ignorar-lo. O que les butxaques
pobres no hi solen tenir el cor. Traducció magnífica d’Enric Carasses que ha
sabut fer-lo sonar i sentir bé en català. Un guster!
