L’escriptor rossellonès Pere Verdaguer va dir en una ocasió que cada cop que un català del sud visita la Catalunya Nord esborra una mica més la frontera que separa aquests territoris en dos estats diferents. Una frontera que, després del tractat de Shenguen, només existeix als mapes, a les constitucions i al discurs dels que sostenen que Figueres i Perpinyà estan més allunyades que no pas Califòrnia i Virgínia.
Però aquestes divisions polítiques no només persisteixen entre els estats. Hi ha qui s’entossudeix a dir que els habitants d’Alcanar i Vinaròs (a escassos 10 km els uns dels altres) tenen poques coses en comú pel simple fet que, segons els mapes, pertanyen a dues “comunitats autònomes” diferents, malgrat que parlin la mateixa llengua. Les fronteres pesen. I, massa sovint, les entitats d’educació en el lleure ens entossudim a mantenir aquestes divisions decimonòniques en el disseny de les activitats i sortides de curs, enlloc de contribuir a esborrar-les. O, si més no, a superar-les mentalment.
I és que, consideracions polítiques a banda, és evident que el nostre imaginari col·lectiu, el nostre àmbit cultural, lingüístic i paisatgístic no s’acaba allà on diuen els mapes que acaba el principat de Catalunya. Renunciar a fer activitats més enllà d’aquestes divisions administratives pel simple fet de ser-hi és com renunciar a un llegat cultural que abraça de Ramon Llull i Ausiàs Marc a Antònia Font i Obrint Pas. Potser no està de més recordar que del massís del Canigó al palmerar d’Elx, dels ports de Beseit a les platges de Menorca hi ha un munt de racons per descobrir, un univers de possibilitats per tenir en compte a l’hora de planificar excursions, rutes, colònies o campaments.
I que ningú no em malinterpreti: conèixer a fons el propi àmbit geogràfic i cultural no impedeix que puguem viatjar més lluny. Al contrari: és del tot recomanable observar la fauna de Doñana, pujar les muntanyes dels Alps, recórrer Europa d’Oest a Est a cop d’interrail o participar en projectes de cooperació a l’Àfrica subsahariana. Però si això implica el desconeixement de l’aiguabarreig de Mequinensa, la vall del Tec, l’horta de Xàtiva o la serra de Tramuntana, vol dir que alguna cosa falla en el nostre plantejament educatiu. Eduquem sense fronteres?
Publicat a la revista Estris núm. 176 (novembre-desembre de 2010)
I really enjoyed your post. Thanks for sharing. Facebook Fan page
iPhone Apps Developer
Logo Design
iPad applications | how to develop for Android
pcb manufacture | Printed Circuit Board
Literature Review Research Methodology
Literature Review | Literature Review Help
เอ็มเห็นด้วยกับยูแม้จะมีชื่อของการโพสต์ของคุณ
custom thesis
Literature Review Research Methodology
Literature Review Research Methodology
La frontera de qualsevòl llar o casa hi és fins que escomença la veïna.
Per educar a viure sense fronteres, n'hi ha que escomençar per saber respectar-les i conèixer els limits de cadascuna.
pcb manufacture
Entre educar a viure sense fronteres i ser un lladre saltamarges és una barrera amb una diferència molt prima on hi pot cabre fins i tot un paradís fiscal.
I respectar vòl dir saber que el País Valencià és un territori tant respectable com Catalunya i no és un troç arrancat a Catalunya per cap tractat politic de conveniència amb Madrid cendint a les aspiracions franceses fins als pirineus.
Anar contra aquesta pluralitat de nacions amb els prejuïts d'una visió jacobina és un altra manera d'anar una part de les nacions de la llengua, els 'l'autoestima dels seus ciutadans i per tant contra la llengua mateixa.
Almenys no faltar al respecte en l'àmbit públic de les institucions i les nomenclatures identitàries pròpies dels valencians del mil.leni com les de la llengua conreades i estimades també pels valencians.