Dissabte Brams vam començar la Gira Americana, a Arbúcies.Hom pot pensar que fer una gira americana fent concerts a Arbúcies és una manera relativament fàcil de convertir-se en un grup internacional.
Tanmateix, no és una excentricitat. Té sentit.
[Foto: Àlex Carmona]
El concert d'Arbúcies el vam acordar fa mesos amb la gent de SOARPAL.
SOARPAL és una entitat Arbucienca que enguany celebra el seu vint-i-cinquè aniversari. Des de fa vint-i-cinc anys treballen en projectes de desenvolupament i solidaritat amb la vila de Palacagüina, al Nord de Nicaragua.
Ells van ser els que fa tretze anys ens van facilitar els contactes per fer la gira "Free Hole Tour 97" i enguany també ens han ajudat a fer alguns contactes per Nicaragua i Panamà.
Bé, doncs els beneficis del concert (tant Revolta21, com Rumbalbar, com Beto, com nosaltres vam actuar sense cobrar) van destinats al projecte de Palacagüina.
Per tant vam voler que el concert d'Arbúcies fos el punt de partida de la gira, que travessarà l'Atlàntic la setmana que ve.
El concert de dissabte -entrant en matèria-, estava basat en l'espectacle de la gira de l'any passat. Tret que ens vam saltar alguna cançó per no eternitzar el festival. La sensació va ser tornar a visitar aquell indret de la felicitat on voldria viure, d'on no voldria marxar mai. Cantant amb la gent i establint lligams amb la complicitat dels ulls de la mirada. No se m'acudiria cap millor definició de la felicitat que aquell moment. Ara, em reconec un cop més incapaç d'explicar-ho en tota la plenitud. Mala tarja de presentació de la meva professió, ho sé.
Sentir tos els punts àlgids del concert, de cada cançó, quan el gest acompanya l'emoció, quan cantem tots junts, quan fem l'indi...
Estar saltant una hora i mitja i no notar el cansament (fins després) és com el foc de la Guita que no crema (fins després).
Divendres a primera hora marxem cap a Caracas, dissabte hi tenim el segon concert. Faré crònica des d'allà.
SOARPAL és una entitat Arbucienca que enguany celebra el seu vint-i-cinquè aniversari. Des de fa vint-i-cinc anys treballen en projectes de desenvolupament i solidaritat amb la vila de Palacagüina, al Nord de Nicaragua.
Ells van ser els que fa tretze anys ens van facilitar els contactes per fer la gira "Free Hole Tour 97" i enguany també ens han ajudat a fer alguns contactes per Nicaragua i Panamà.
Bé, doncs els beneficis del concert (tant Revolta21, com Rumbalbar, com Beto, com nosaltres vam actuar sense cobrar) van destinats al projecte de Palacagüina.
Per tant vam voler que el concert d'Arbúcies fos el punt de partida de la gira, que travessarà l'Atlàntic la setmana que ve.
El concert de dissabte -entrant en matèria-, estava basat en l'espectacle de la gira de l'any passat. Tret que ens vam saltar alguna cançó per no eternitzar el festival. La sensació va ser tornar a visitar aquell indret de la felicitat on voldria viure, d'on no voldria marxar mai. Cantant amb la gent i establint lligams amb la complicitat dels ulls de la mirada. No se m'acudiria cap millor definició de la felicitat que aquell moment. Ara, em reconec un cop més incapaç d'explicar-ho en tota la plenitud. Mala tarja de presentació de la meva professió, ho sé.
Sentir tos els punts àlgids del concert, de cada cançó, quan el gest acompanya l'emoció, quan cantem tots junts, quan fem l'indi...
Estar saltant una hora i mitja i no notar el cansament (fins després) és com el foc de la Guita que no crema (fins després).
Divendres a primera hora marxem cap a Caracas, dissabte hi tenim el segon concert. Faré crònica des d'allà.
Això de fer concerts per ajudar a causes humanitàries ho trobo.
Palacagüina és una població molt bonica que malgrat veure la poca hi tornaria. El que desconeixia eren els vincles que té amb Arbúcies.
Coneixia els vincles entre Vic i Somoto però el d'Arbúcies i Palacagüina, no.
La pròxima vegada procuraré visitar-la més.
Una abraçada i felicitats pel bloc.
BON VIATGE !