Si el que proposen és augmentar els anys d’activitat laboral per repartir millor les hores de treball al llarg de la vida, de manera que sigui més senzill combinar l’educació, o la formació, amb la feina, i si volen evitar, per exemple, que el període vital en què la gent té canalla coincideixi precisament amb els anys durant els quals més s’els exigeix professionalment; si es tracta d’això, parlem-ne. Si el què es proposa és treballar més anys per treballar menys hores, repartir el temps de forma més racional i saludable, superar l’absurda situació actual en què la meitat de la vida adulta anem de cul i l’altra ens avorrim, no seré jo qui s’hi oposi. Podríem, per exemple, adoptar la jornada laboral de 35 hores i augmentar el salari mínim inter-professional fins a una nivell de supervivència digne (1000 euros, per exemple), per tal que ningú es vegi obligat a fer hores extres. I acompanyar aquestes dues mesures amb l’augment de l’edat de jubilació en determinats àmbits, sobretot en aquells en què la força física no és indispensable i l’expèriència i els coneixements acumulats són especialment útils. Per què no?
Al capdavall, la jornada de vuit hores, i la setmana de 40, són reivindicacions del segle XIX i des d’aleshores la tecnificació i l’augment de la productivitat permeten una utilització molt més selectiva de la ma d’obra. Si volem realment adaptar la vida laboral a la realitat tecnològica i humana del segle XXI, la reducció de la jornada de treball és perfectament possible.
Si el què pretenen, en canvi, és augmentar el nombre d’anys i hores treballades per tal de mantenir unes determinades taxes de benefici i estalviar-nos despeses en protecció social, aleshores es tractaria, senzillament, d’anar enrera i de perdre drets. A més d’un escarni evident per totes aquelles persones que busquen una feina i no la troben.
Una bona reflexió.
Salut!
Salut!