<< M'assemblava a algun dels nombrosíssims pobles sense Estat que mai sortien en els imaginaris i poc reals mapes polítics, escolars, o de viatges. El temps em conduïa sense saber quin país, amagat al meu país, em trobaria.
I encara que els gots haguessin abandonat la forma, vull dir que retornaren a la terra, el prèstec de carns, venes i ossos; les seves idees, més poderoses que la seva força, vivint sense pa ni aire, alimentant-se de nosaltres, continuaven esclavitzant-nos.
Sabien on i com trobar-nos. >>
(La dona que mirava la tele, Dolors Miquel. Pàg 16)
La dona que mirava "La dona que mirava la tele" (de Dolors Miquel) by B.M.M. Gener 2011
Roman una estona estirada al sofà, ingràvida, evadida, aliena...
<< Però jo era un dels altres, deixava que m'hipnotitzés, en aquell
nou equilibri, i evolucionava amb ella [la tele] amb les seves imatges, amb un desig
instintiu d'esdevenir-me i ser-me, a mi mateixa, indolora. Perquè tenia por...
>> (pàg 18)
Sobre la prestatgeria xic d'Ikea, de ferro rugós de forja recargolat, dormen llibres grans i prims i grossos i
petits; col·locats pulcrament amb desigual perfil, formant serralada. S’alça,
mira i remira tots i cap dels llibres que hi troba. Torna al sofà, divan vell
de cuir gastat, d'imitació, hi seu. L'ordinador sobre les cames. Escriu, remena
tecles, mira, guaita les xarxes...
Noranta minuts tranquil·la i muda, mig febril d'hivern, vestida de cotó de rinxol blanc mentre en Pau hi torna del magatzem. Noranta minuts li abasten per cercar lectura amena,
lleugera però amb fonament, com un plat de l'Argiñano, i gaudir-ne. Gira vista
a taula, potes de ferro negre sota el marbre rogenc. I rere el marbre entaulat,
prestatges de vidre prims i vells, d’època, mig flotant entre la paret nua, plens de llibres. Torrons
i pastissets, vi dolç sobre l'aparador i un pessebre de rebaixes, i llibres. Més
llibres. Mira i remira de nou, igual, tots i cap, de sobte un li cluca l’ull: La
dona que mirava la tele. I s'hi troba.
Fulleja, llegeix, passeja la vista veloç. Com ella, la dona del llibre també
mirava la tele. Amb el mateix mètode i singular estratègia.
<< Vaig mirar tots els programes de la televisió amb una certa
superioritat en adonar-me de les subtils manipulacions. Feia teories en tot
moment, eludint el telenotícies tant com podia. >> (pag 13)
Així -com feia La dona que
mirava la tele- la dona que mirava a La dona que mirava la tele,
també busca, mira i remira, fa zàpin de paper, i llegeix àvida cercant
més frases, volent cada vegada més... (com sempre).
La impaciència per la
genialitat intuïda en la prosa retallada que s'hi amolla, i que no pot abastar
en a penes mitja hora que hi falta, li fa abandonar -de pur desassossec- les
pàgines per una mundana ebullició de raviolis, amb formatge.
Para taula, obre el vi, dos tovallons nous. Postres, licor i cafè. Desparen taula. Toquen un clavicordi vell d'importació que en Pau heretà; improvisacions de somriures en sí bemol, re menor, o la sostingut… tant és, sona bé; la dona que mirava La dona que mirava la tele només sap que sona bé. Somriuen.
Torna al divan vell de cuir gastat, d'imitació, sola de nou, resobretaula de pantalla, i menesters casolans; La dona que mirava a La dona que mirava la tele, també mira la tele, i gira els ulls al llibre i de nou a la tele on s’hi arrecera…
<< Em sostenia mirant-la fixament, amb por de caure. M'amagava a mi de mi mateixa. Era sense espectador ni espectacle. >> (pàg 15)
<< I jo mirant-m'ho
tot des del meu sarcòfag mobiliari... No volia pensar, era evident, i televident.
Recordava que Brossa havia dit que la tele era un xiclet per al cervell. I ho
era. El mastegava fent bombolles o passejant-me'l de l'hemisferi dret a
l'esquerre...>> (pàg 21)
La dona que mira... roman, que no és poc.
<< Tanmateix allí s'estava, apartat del món com jo. Però ser-hi, la existència continuada era el triomf, existir contínuament entre la desaparició; existir metre els invencibles eren vençuts. >> (pàg 16)
La dona que mirava La dona que mirava la tele, no compra regals. Prepara paper amb tintura de cafè, paper cremat i envellit; disposa la capsa (de cartró de sabates velles) la folra buida, la transforma, escull els elements, els hi endreça, no hi posa llacet, no cal. La seva ombra nua i retallada, rodona, es dibuixa a la cortina del finestral; s’acosta al llit, li ho dona, sense llacet, que no cal, i sense sabates, que no hi són. Sobtat, coprés, en Pau deixa vessar set llàgrimes mentre ella se'l mira, però la dona que mirava La dona que mirava la tele, inusual, ara no pot plorar.
Escolten
muts i fullejats alguns versos
del poeta. De bon matí de revetlla de reis, la dona que mirava La dona
que mirava la tele, estripa papers lluents i rojos i hi troba amagada
aquella dona que també mirava la tele embolcallada per regal. Aquesta
nit els reis solcaran la mar...
La dona que mirava La dona que mirava la tele apaga el llum, i la tele.
<< Perquè tenia por, por que el més petit moviment del cos em llencés violentament dins de mi, m'estimbés al precipici, de manera que fixava obsessivament els ulls en la pantalla: alguna vegada plorava amb un anunci insospitat o reia una gràcia que fora d'allí no m'hauria fet cap gràcia... >> (pàgs 18-19)
<< Tot això em deia, immòbil, en el meu estat etrusc, i, talment la dona del sarcòfag que sembla estar per sobre la vida i la mort, en una altra banda, allí m'estava, observant un món que no m'observava, recreant ridícules abstraccions de pensament, reduint la vida al pensament de la vida. Però el meu cervell feia intents, em traïa, m'empenyia els sistema límbic rere el rostre cap a emocions que de totes maneres em calia evitar. Li desviava la força cap a arguments i judicis, per tal d'adormir-lo, per fer-li mossegar la freda idea, la cruixent, sedant, verinosa idea, la filla de la raó, i mantenir-lo distret en somnis de pensaments. I aquí era, en aquesta doma, que em sabia lliure, on comprovava que ell em pertanyia a mi, i no jo a ell, que hi havia una invisibilitat que m'animava més ellà... >> (pàgs 27-28)
La dona que mirava La
dona que mirava la tele, apaga el llum...
I la tele... << [que] apressava l'humanitat molt millor que un rellotge. El temps de tothom acudia... >> (pàg 39)
La dona que mirava La dona que mirava la tele, apaga el temps.
<< D'això se'n diu impotència. D'aquesta excitació infinita que no troba una fi. La Impotència... >> (pàg 72)
Les dones que miraven... ja no miren.
<< I tot canta. I l'amor més humà, Maria, aquell que neix en nèixer, ha respirat tan tranquil com jo mateixa. Perquè era meu, el reanimat. (pàg 88) Mentrestant, em movia per saber-me viva >> (pàg 63)
No havia vist este! Deliciós també i suggeridor. Molt originalment ben trobada la fórmula meta-literària o meta-novel·la. Narració dins de narració. Com espill infinits uns dintre dels altres. Un meta-relat molt i molt aconseguit. Una prosa bonica la teua.