Dèien els d'Orto que no es pot menjar filet cada dia, i que per això s'havien venut el millor de la seva collita el primer any. Ara bé si ells tenen el que tenen i fan vins amb la sensibilitat que han demostrat nosaltres haurem de menjar filet de tant en tant i si no ho fem, el que ens perdrem ens recarà, seria un pecat i aquest ens l'hem d'estalviar. 

Orto vins: quatre socis, tres famílies i tres finques, que d'entrada es resumeixen en tres vins diferents, les Singularitats d'Orto.

Un vi per finca i varietat, però que comparteixen ideari. És difícil que un vi elaborat amb garnatxa peluda, un de picapoll negre -millor dit el de picapoll negre, no en coneixem pas cap altre- i una  altre d'ull de llebre, s'assemblin tant essent tan diferents. Idees clares, clarísssimes.

Que tenen en comú? El concepte : implosió en comptes d'explosió, suggeriments en comptes d'excés, una fusta que s'amaga i no és presumida, i un raïm que no para d'expressar-se, tot plegat una nova manera d'entendre la intensitat i la profunditat d'un vi.

Aquesta filosofia esta basada en l'autenticitat d'una vinya, els baixos rendiments de les vinyes velles, i l'aposta per unes varietats escasses en el nostre panorama enològic. Ningú pot dir que a Catalunya l'ull de llebre -tot i el volum d'hectàrees-, la garnatxa peluda o encara menys el picapoll negre siguin raïms predominants en els cupatges o en l'elaboració de vins monovarietals. 

Les Singularitats d'Orto, els filets d'Orto: El Palell 2008, Les Tallades de Cal  Nicolau 2008 i Les Pujoles 2009, els vaig tastar un rere l'altre al Tast dels 122. Tenia el paladar apunt, només havia tasta el QX de Mas Candí. En Jordi me'ls va servir en l'ordre esmentat, jo que anava boig per tastar el picapoll, li vaig fer cas, la seva amabilitat em va convèncer, vaig tenir paciència, va pagar la pena. 

Palell 2008

L'únic referent que havia tastat de garnatxa peluda al Montsant era el Teixar, un vi conegut i excel·lent com després vaig refermar, i amb el primer glop de Palell em van començar a trontollar les idees -el Teixar és molt bo però el que tastava era diferent, novedós o potser més antic-, la suavitat un punt cremosa d'aquells sabors que no marxaven de la boca i anaven evolucionant, combinant gust i posgust, sorpresa i persistència, es barrejaven amb les pluviometries de les que parlava en Jordi. Ell intentava justificar-me la meva sorpresa amb l'excés d'aigua de la collita, però jo era sorprès pel concepte del vi, no per la climatologia.

Les Tallades de Cal Nicolau 2008

Aquest concepte es va continuar desenvolupant amb Les Tallades, primer i únic picapoll negre de la meva vida, com un primer amor d'adolescència, primers fregaments de llengua, notes més vegetals, de terrer prefil·loxèric, excepcionalitat més arrodoniment, un parell de bótes per la història. "...Hauria d'afinar-se més en ampolla..." deia en Jordi, tots dos sabíem que no tindrà temps. El concepte del vi idèntic.  

Les Pujoles 2008

"...I ara ja pots tastar les Pujoles: ull de llebre de baixíssim rendiment, és una finca ..." i jo que acabava de baixar del tren i no tenia ni idea de que em bevia el vi millor puntuat, sorprès d'entrada perquè fos ull de llebre, on són les carinyenes? Em demanava jo. El vi en boca i les sensacions extraordinàries, el concepte calcat, ara ja no hi havia sorpresa, aquesta havia esdevingut fe. 

La Revolució Tranquil·la

No sé si la fe pot moure muntanyes, tampoc m'interessa. Però espero que la fe d'aquests xicots d'Orto, esdevingui el catalitzador per aconseguir que els vins catalans obrin una nova via. Potser a partir d'ara hi haurà elaboradors que canviaran el xip veient el que ells han fet.

Tot i que, no estant sols. Em sembla que el camí ja és obert. Aquesta tardor he tastat uns quants vins que apunten en aquesta direcció el Templari de Bàrbara Forés, amb el seu percentatge de Morenillo comparteix sorpresa i intensitat, Les Paradetes el vi autòcton i biodinàmic del Celler Escoda Sanahuja, el Mandó de Can 28 de Mas Candí, el trepat de Carles Andreu,  les Ànimes Negres dels callets i mantonegros mallorquins amb els seus tanins dolços i madurs o el mateix Destrankis que ens parla d'un nou Priorat comparteixen un concepte de vins sense embolcalls que cerquen la franquesa del raïm, la potència de  la seva subtilitat, enriquint el ventall de notes i sabors a les nostres copes.

Són el anomenaria la tercera generació de vins negres catalans. Als anys vuitanta i va haver una primera onada de vins catalans de qualitat  posaren els vins catalans al mapa, basada en vinificacions modernes i varietats forànees. Aquesta va venir seguida al llarg dels  noranta de la podríem anomenar la Priorització o la Parkerització, d'excel·lents resultats i aclaparadora influència per les altes expressions de raïm i fusta.

I ara ens arriba la tercera onada que treballa uns nous paràmetres -a la vinya, en les varietats i en l'objectiu de les vinificacions- i que per la subtilitat dels seus resultats hauríem d'anomenar com la revolució tranquil·la. tranquil·la perquè va de vins tranquils, perquè són pocs i petits i no fan gaire soroll, tranquils perquè hi han arribat després de pair bé la tècnica i la tradició, tranquils perquè els seus vins no són focs d'artifici, i tranquils perquè saben que treballant bé i poc a poc tindran més força, la seva que serà la nostra.  

Salut i feliç 2011!