Les bases republicanes han donat un correctiu a la direcció del partit per haver fet massa equilibris demanant "preferentment" el vot nul polític al referèndum [resolució de l'executiva de dijous en pdf]. Les dotze assemblees que Esquerra ha celebrat aquest dimarts al vespre pel Principat han estat un cop molt dur per a la cúpula, per la contundència del missatge expressat per la militància, que clama a crits pel no a l'Estatut. [Notícia a VilaWeb i Telenotícies.]
Els militants exigeixen claredat davant d'una convocatòria que mereix claredat: un referèndum és caixa o faixa. Els militants reclamen valentia després de setmanes i mesos d'haver estat atacats i pressionats per totes bandes. Començant pels socis del tripartit i acabant per la incisiva oposició de CiU. Tants retrets i tantes desqualificacions han tingut un efecte boomerang. El tripartit del sí (CiU, PSC i ICV) ha fracassat en el seu intent d'arrossegar els republicans cap a posicions proclius al vot favorable. Els ha sortit el tret per la culata.
El menyspreu dels últims dies ha fet vessar el got. I les bases han explotat i han tret pit. Covard, jo? Confús, jo? Inútil, jo? Ofensiu, jo? Infantil, jo? Immadur, jo? "Ja n'hi ha prou", han cridat els militants del territori. Un crit de guerra en dues direccions: externa i interna. De cara enfora, el no s'ha imposat aquest dimarts a Esquerra. I ara de què els acusaran? De voler mantenir les poltrones al Govern? "Doncs que se les confitin, les cadires i els cotxes oficials", afirmen les bases.
A veure si el PSC deixa d'anar de farol i fa el pas de trencar el tripartit i, a curt termini, propiciar que Artur Mas sigui el nou president de la Generalitat. Els socialistes, primer hauran de convèncer Pasqual Maragall d'aquest suïcidi polític. El seu personal i el de partit en general. Serà José Montilla el valent que donarà el toc de gràcia al PSC, certificant el sucursalisme amb el PSOE? Segons escrivia diumenge a El País Josep Ramoneda, no encara. Hi ha tripartit per temps, deia. Avui el retret cap a ERC, en la línia d'aquest del ministre socialista, serà que tenen el risc de confondre les bases amb l'electorat.
Amb la sacsejada d'aquest dimarts, la direcció d'Esquerra no pot seguir fent-se la sorda. No és sostenible, tampoc, la divisió entre famílies i bàndols. Josep-Lluís Carod i Joan Puigcercós paguen car el temps perdut durant els dos últims mesos. Malgrat la convalescència de tres setmanes de Carod i les crisis de Joan Carretero (per criticar Zapatero a La Vanguardia) i la més recent de Xavier Vendrell (per la carta financera), amb la remodelació del Govern posterior, algú havia de portar el timó del vaixell.
El primer toc d'alerta provenia de Carretero, el terratrèmol, l'heroi màrtir. El segon, i ben visible, l'oferien dijous passat les JERC. Els joves republicans que encapçala Pere Aragonès, blocaire, van marcar un punt d'inflexió. Fins al punt que les joventuts feien de partit gran, i el partit gran de joventuts. El món al revés. També és cert que el context mediàtic era cada cop més favorable al no. Setmanes enrere, quan Maragall [que avui anirà al Senat] encara no havia fet la remodelació de Govern i la continuïtat d'ERC perillava, els opinadors i analistes que ara advoquen pel no sense complexos tampoc n'estaven gaire segurs. No aixecaven la bandera del no. Ara sí.
Ahir va ser un dia important per als republicans, i possiblement per al desenllaç final del referèndum. El sí estatutari perilla més des d'ahir. Sobretot si els promotors del vot nul polític acaben de fer el salt i s'apunten al no, malgrat la coincidència amb el PP. El dia d'ahir començava amb una entrevista del setmanari El Temps a l'exconseller de Governació Joan Carretero, convertit en defensor a ultrança del no. El dia també arrencava amb el Mail Obert titulat Passos cap al no, de Vicent Partal, cridant a la mobilització contra l'Estatut aprovat el 30 de març de 2006 al Congrés dels Diputats [aquí el text en pdf].
Entre els blocaires republicans, aquesta nit he trobat les anotacions de Ramon Puig, àlies Carrascla, que s'enorgueix del no, i de Joan Safont, que s'inspira en Lluís Llach.
Per cert, aprofito per deixar constància de la incorporació d'un nou bloc de la federació nacionalista, del militant de CDC de Mataró Albert Geronès, que obre aquest espai de reflexió lliure i personal.
Ja que hi sóc, he trobat aquest escrit d'aniversari d'Antoni Balmón com a alcalde de Cornellà de Llobregat. Balmón és alcalde des de fa un parell d'anys, quan va rellevar un Montilla que va haver de deixar l'Ajuntament de Cornellà i la Diputació de Barcelona per anar a fer de ministre d'Indústria cridat per Zapatero. Balmón és dels alcaldes que té un bloc més digne, institucionalment parlant. I, a més, té el privilegi d'haver participat d'una prova pilot del PSC per conciliar la dedicació pública amb la vida familiar.
Penseu que nomes cal que el "no" güanyi a una de les "provincias" per güanyar (Article nove a: http://www.elecciones.mir.es/legisele/inicio1.htm ).
El que vol el vot nul asumeix que no pot vencer. Per definició no conta en el resultat.
Per aixó demano als dirigents d'ERC de ser sincers, si realment volen que surti el "si" que ho diguin.
El "no" potser pot perdre, pero potser pot vencer. El nul sempre perd.
Jo també hi era
A la de Lleida celebrada a Mollerusa, n'estem cansats, de tant seny, de tanta hipocresia, de tants llepaculs socioconvergents, de tanta miseria moral, de tanta covardia.
Els sociates perquè Catalunya se'ns s'hi fot, i alguns fins i tot l'odien.
Els convergents perquè només els interessa, els negocis privats, i col.locar a la familia.
Inmadurs, he he he, ens ho diuen ells, la socioconvergència que porta des de 1978 assolant el país.
Orgullós d' ERC.
Sabem de bona font que a les assemblees regionals d'ERC l'opció del NO a l'estatut supera clarament el vot nul i el vot en blanc, amb tot, només s'ha fet pública l'opció de la regional del Pirineu i de les JERC.
Malgrat això, ens comentava un parlamentari d'ERC que el partit difícilment podrà optar per aquesta opció. Una bona part del sobiranisme no resistiria la pressió asfixiant de tota la conxorxa mediàtica socioconvergent.
Ho entenem. L'endemà del pacte Mas-ZP algun company catalanista ens va comentar que "ja estava bé, que començava a estar cansat del tema de l'estatut". Ens van sobtar força aquestes respostes, i ens va fer dubtar sobre la consistència del sobiranisme català, no oblidem que, malgrat que el sobiranisme ha crescut en els últims anys, li manca recorregut, i resistència.
Aquestes vacances de Setmana Santa un membre del col·lectiu va visitar Euskal Herria, després de passejar per les seves viles ens va aportar unes quantes reflexions sobre el sobiranisme basc. Un sobiranisme que si bé proporcionalment és semblant al nostre, es diferencia en que aquell és de pedra picada.
Us imagineu, que després d'anys de lluita per la seva sobirania --malgrat que algun sector ho fet des del punt de vista violent, i ara el llarg camí que hauran de recórrer, que segons tots els analistes serà llarg i dur-- la seva gent digués "n'estem cansats, a veure si s'acaba de qualsevol manera".
No volem fer un retret al sobiranisme català, però hem arribat a la conclusió que la diferència amb el basc és de consistència psicològica.
Posarem un exemple: qualsevol nacionalista basc, al llarg de la seva vida, en primera persona o en el seu entorn, d'amistats o familiars haurà viscut nombrosos escorcolls en controls de carreteres, escorcolls domiciliaris, detencions provisionals, interrogatoris, exilis, pel cap baix, i això sense comptar els torturats, presoners i morts.
Compte, qui ho vulgui malinterpretar ho farà, no estem justificant el terrorisme assassí, ETA ha fet molt mal, i ho condemnem, només em referim a fets objectius. Però, el que és una evidencia, és que aquestes experiències personals, donen un altre tipus de consistència i força mental. I als catalans ens manca més resistència mental, no ens podem enfonsar només per perdre unes votacions a Fresno, i perquè ens hagin enredat amb l'estatut presa de pèl, per enèsima vegada.
Les bases han expressat la seva voluntat d'una manera lliure i respectable. Diuen NO a aquest mal estatut.
El problema és que ara els seus dirigents han de córrer a canviar la seva decissió. Això també és un exemple de dirigents (?).
Però tranquils que no passarà res. I el tripartit no es trencarà (no té res a veure, oi?)
És qüestió d'esperar a estar més a la vora de les eleccions i aleshores donar més exemples de democràcia als demés.
Hola Saül. Estic d'acord amb el teu comentari, com ja dic al meu bloc. Disculpeu-me l'autorreferència, però haver encertat que passaria això no era tan difícil. El que m'estranya és que els dirigents d'Erc s'hagin arriscat fins aquí. Ara, però, serà interessant veure com reaccionen els altres partits. I vull recalcar el problema que ara té el Pp: se'ls ha acabat tota l'explotació que pensaven fer del nombre de "no" que sortís!
Joan MiG
Els immadurs, els incoherents, els aprofitats,
els apoltronats, els pèrfids, els caragirats són tots aquells que han donat
l'esquena al poble i que tan alegrament s'han venut l'esperança que aquest va
dipositar en l'estatut del 30 de setembre; un acord ja enterrat que havia de
significar que per primer cop es feien les coses diferent i que Catalunya
recuperava la seva autoestima i bandejava la política de les engrunes. Doncs
no, tots aquests politicastres l'endemà mateix de l'aprovació de la proposta
pel nostre Parlament ja proposaven esmenes per rebaixar-lo i "acomodar-lo" als
interessos de Zapatero, els uns, i a interessos inconfessables els altres.
Que se'l confitin. Aquest NO és l'estatut que
els catalans esperaven. Aquest estatut NO compleix cap dels requisits pels
quals es va endegar. Aquest estatut NO garanteix, a la pràctica, com sempre,
res del que diu. I per rebutjar aquest estatut-bonsai només hi ha una paraula: NO!
En quant a les bases d'Esquera, ja ho dius tu.
Els continus menyspreus han fet vessar el got i és l'hora de dir PROU! Ens
podran dir de tot, i ho faran; però la militància d'Esquerra ha demostrat ser
la més madura del país, políticament parlant. La militància d'Esquerra no
accepta vendre's la dignitat i el futur d'un poble per un altre plat de
llenties. És segur que es altres ja preparen la sociovergència, però ja s'ho
trobaran. En trenta anys les coses han canviat molt i la gent d'aquest país ja
no accepta ser l'ase dels cops.
Nota: No soc en Casimir, soc en Josep Barba (moliners.com). En Casimir vaig ajudar a donar d'alta el seu bloc, des de el meu ordinador, i no se com fer-ho per tornar a la normalitat i no apareixi en el meus missatges el seu nom
------
He fet un esforç important, per tal d'aconseguir fer arribar la meva opinió al màxim de persones, que podien influir en la decisió d'avui.
Els EXECUTIUS d'ERC ens han enganyat
http://www.racocatala.cat/forum/llegir.php?idf=1&fil=55531
Una d'elles ha estat la Consellera Anna Simó:
"Benvolgut,
Com ha dit en Josep de Gavà... ni t'he demanat que m'hi envïis res...
Anna"
el Josep de Gavà abans m'havia dit:
"Benvolgut,
..., ni t'he demanat per acció o omissió que m'hi envïis collonades cutres com la que has enviat. Si ets militant d'ERC, tens canals i mecanismes suficients al teu abast per expressar la teva opinió i intentar canviar el que no t'agrada. Si no ets militant d'ERC, la teva opinió sobre les decisions internes del partit no és rellevant en cap discussió interna, més enllà de la consideració que mereix qualsevol opinió ciutadana.
Agrairia que donessis de baixa les meves adreces electròniques i la d'ERC-Gavà del teu llistat, immediatament.
Cordialment,
Josep
Gavà"
No cal dir que era la primera vegada que els enviaba un article i que serà la última.
Ja no fa falta.
HA GUANYAT EL NO.
Avui hi haurà gent que no dormirà tranquil·la.
El Saül Gordillo ja no ens llegeix, ja patia de "Insomni" ahir
http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/1955
Torna la coherència. Torna el pa, pa, i el vi, vi.
Si les coses es fan ben fetes a partir d'ara, hi ha algú que s'hi jugui els "quartos" a què el SI guanyarà de carrer?
Sentirem, si el Consell Nacional fa el gir definitiu cap al NO, tots els improperis que ens poguem imaginar en contra de la ddecissió d'ERC. No serà la primera vegada. És la resposta dels que ara tindran la por al cos.
Avui, despres de molt de temps, m'he sentit orgullos de milita a ERC, i com jo molts més.
Tremoleu socioconvergents, anem per vosaltres!!!!
Jo també hem sento orgullós de ser militant d'ERC. No vol dir que l'encertem dient NO, però és segur que si ens equivoquem ho fem nosaltres i no els nostres "representants". Per això paga la pena ser d'ERC. Però, company, si anem cap a la independència (d'això es tracta, oi?) hem de sumar, i això vol dir sumar els "sociovergents". Recorda que aquests dos partits (no val la pena parlar d'ICV), CIU i PSC, no són pas assamblearis. Això vol dir que quan prenen una decisió la pren la direcció i molts militants s'empipen però no poden fer-hi res. Els hem d'encoratjar per tal que s'apuntin a l'únic partit on tenen veu i, a més, vot!
Sumem per a anar cap a la independència!
Que contents estaran els de CIU, que content Zapatero, que contenta la monarquia, per fi ens tenen on volien. Els republicans no són un patit de govern, no són capaços de fer politica, d'arribar a acords. Són assemblearis, fresquets, imprevisibles i per tant poc de fiar. Això si, bons per arribar a acords puntuals d'aritmetica parlamentària. Només aprofiten per a actuar com si foren les joventuts de CIU, partit de govern amb seny.
Som un partit que no volem poltrones, ens carreguem un govern d'esquerres i que vinga la dreta a governar, que ja l'apuntalarem pel País. Quant d'infantilisme, quanta demagògia barata, quant de quintacolumnista per emportar-nos a l'hort.
Possiblement teníem massa ossibilitats, que no ens haviem merescut pel nostre treball politic. Si polític.
D'acord hem de sumar, però els Mas, Duran, Maragall i companyia, ja han deixat clar que la seva opció és continuar acotant el cap, amb venuts i traïdors , que avanposen el seu interes personal i partidista al interes del poble, no podem caminar cap enlloc que no sigui l'autodestucció d'aquest poble.