Adjunto a continuació l'article que m'han publicat al blog Catalan Views, que edita la Catalan News Agency (Agència Catalana de Notícies en la seva versió internacional). Més avall trobareu la versió en català de l'article.
Europe beyond the Member States: Spaces to decide and to incite (by Raül Romeva i Rueda on Thu, 30/12/2010)
Seen with Catalan glasses, the European construction is necessary but, as presently conceived, clearly insufficient. The European Union’s motto is “United in diversity”, a beautiful motto that, in general, universal terms, I share. However, when it is applied to the present European Union, I see it as incomplete, at a minimum. Taking the current Euro-reality into account, the motto “United in the diversity of the States” would be much more convenient. And this is, in my opinion, THE problem: the current States are, unfortunately, the main reason for European paralysis.
The vision we have of the European Union, from a country without its own State, such as Catalonia, is certainly very different from the vision from European capitals such as Madrid, London, Paris, Rome or Stockholm, to mention some of the big players, with a clear centralist will.
Luckily, there are real alternatives; alternatives that are at the same time social, economic, cultural, linguistic, national, historical, communicational, infrastructural, environmental, competence-related, etc… However, these alternatives are conditioned by two premises that are intrinsically linked: 1) Giving the European Union the legislative, budgetary, and political capacity that the current situation requires. A capacity ruled, on all these fronts, by a bicameral Parliament –not like the system we have at present, where the European Parliament and the Council, i.e. the State Governments, share legislative competences– and with a European Executive, appointed by this Parliament; and 2) Decentralising the current Nation-States, most of them artificial, so that the European Union’s political-administrative management is decided by national realities –which do not have to coincide with the state’s.
Three examples, among many others, perfectly illustrate this change of direction scenario: a) Contrary to the centralist vision the Spanish Government proves to have in relation to the High-Speed Rail network, for instance, much more rational criteria should be imposed, in territorial, socio-economic and environmental terms, which will push for alternatives, such as a very necessary Mediterranean rail corridor; b) Secondly, regarding the cultural and linguistic dimension, one reminder is necessary. A Europe that underestimates, when it does not despise, languages and cultures, simply because they are those of an entire State, becomes an unfriendly Europe and it generates a Euro-frustration that is not at all beneficial to the European project; and c) Finally, regarding the management of primary resources (agriculture and fishing), socio-economically speaking, but also in environmental terms, it seems much more rational to structure the management of these resources to realities that do not necessarily have to correspond to those determined by current states.
In other words, and to cite the example of Catalonia (or even better, of the Catalan-speaking countries), what some of us are demanding is an EU where we are able to decide and incite. Decide and incite with our own voice and without interferences, which are unnecessary and, often, contrary to socio-economic sense, not to mention common sense.
Raül Romeva i Rueda, Member of the European Parliament for ICV and Vice-Chair of the Greens/EFA Group
Versió en català, més avall: (segueix...)
Vista amb ulleres catalanes, la construcció europea és necessària, però, en els termes actuals, clarament insuficient. El lema de la Unió Europea és ‘Units en la diversitat’. Un lema bonic, i que en termes generals i universals comparteixo, però que aplicat a la Unió Europea actual em sembla, si més no, inacabat. Tenint en compte l’euro-realitat actual semblaria molt més adient un ‘Units en la diversitat … dels Estats’. I aquest és, a parer meu, EL problema, ja que aquests, els Estats actuals, són, malauradament, el principal motiu de la paràlisi europea.
La visió que tenim des d’un país que no disposa d’un Estat propi com és Catalunya del que és la Unió Europea és certament molt diferent a la que poden tenir des de capitals europees com Madrid, Londres, Paris, Roma o Estocolm, per mencionar alguns dels grans, amb vocació certament centralista.
Per sort, hi ha alternatives reals, alternatives que són a la vegada socials, econòmiques, culturals, lingüístiques, nacionals, històriques, comunicacionals, infraestructurals, mediambientals, competencials, etc… Però aquestes alternatives passen per assumir dues premises que han d’anar intrínsecament lligades: 1) dotar la Unió Europea de la capacitat legislativa, pressupostària i política que reclama la situació actual, i regida en tots aquests fronts per un Parlament bicameral (i no com ara, on el PE i el Consell, és a dir els governs dels Estats, comparteixen competències legislatives), i amb un executiu nomenat per aquest Parlament; i 2) descentralitzar els actuals Estats-nació, molts d’ells artificials, de tal manera que la gestió político-adminstrativa de la Unió Europea sigui la que determinen les realitat nacionals (que no necessàriament coincideixen amb les estatals).
Tres exemples, entre molts d’altres il·lustren perfectament aquest necessari canvi de rumb: a) contràriament a la visió centralista que demostra tenir el govern central espanyol en relació a la xarxa ferroviària d’Alta Velocitat, per exemple, caldria imposar criteris molt més racionals en termes territorials, socieconòmics i ambientals impulsant alternatives com el tan necessari corredor del Mediterrani; b) en quant a la dimensió cultural i lingüística, en segon lloc, cal recordar que una Europa que menysté, quan no menysprea, llengües i cultures simplement perquè aquestes no són les de tot un Estat, esdevé una Europa antipàtica i genera una eurofrustració que no beneficia en res al projecte europeu; i finalment, en quant a la gestió dels recursos primaris (agricultura, pesca), sembla molt més racional socioeconòmicament parlant, però també en termes ambientals estructurar la gestió d’aquests recursos a una realitat que no necessàriament correspon a la que determinen els estats actuals.
En altres paraules, i per posar l’exemple de Catalunya (o millor encara, dels Països Catalans), allò que algunes i alguns reclamem és una UE en què puguem decidir i incidir amb veu pròpia i sense interferències innecessàries i, sovint, contràries al sentit socioeconòmic, per no dir ja al sentit comú.
