VilaWeb.cat
Ocells de pas : Primer hivern sense mumare. L'infant que torna
Victoria | Mirades | dimecres, 29 de desembre de 2010 | 12:05h

M’ha mancat la força a la meitat del cos. He entès també per què. Fa mig any que em manca mumare, la veu, les corredisses, les anades seguit a oferir i a rebre.

Els fills i en J. s’han abocat en fer caliu, donar-me amor immens i molt real, fer dinars exquisits. I jo he aprés a rebre-ho amb goig i quietud, que és el que ara he de fer.

M’han regalat  llibres pel meu aniversari, va ser ahir. Avui en recomano dos: Ens trobarem a fora de Màrius Sampere, i No  era lluny ni difícil , de Joan Margarit

De Joan Margarit trio el segon poema que m’ha arribat al lloc que jo hi tenia  preparat per poder-lo acollir amb tota plenitud.


Passejant

Li agrada caminar sol pels carrers,

amb les mans a l’esquena, sense pressa,

entre la gent i els cotxes del matí.

Cumplidor, aquell nen

ha estat obedient tota la vida.

Ara surt del darrere

del que, tants anys , va disfressar-lo d’home.

Hi ha algunes coses que no han canviat,

coses breus i suaus com les absències

que les primeres llums encenen al crepuscle.

Recorda quan al nen que ara ha tornat

li explicaven que els morts eren al cel.

Aquest cel que a vegades és tan blau,

que és tan fred quan s’allunya de la terra,

tan negre quan s’hi encenen les estrelles.

El nen torna i l’agafa de la mà .

Tots dos van allunyant-se

fins a ser un punt al cel. Ocells de pas.

 


 

I de Màrius Sampere

 

Com les gavines

 

Creuant els temporals

s’aprèn a planejar

sobrevolant la vida.

A avançar fent servir

la violència del vent.

Com les gavines.

 

Aquest matí he sentit l’olor de gessamí pentinant l’aire en desfer-se lentament les hores, arrecerant-me del ventijol del sud, prop del sol plàcid que em lliura la terrassa. Ha vingut la merla a visitar-nos i fer estada.

Imatge: Font ufana M.V.S.

 

Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 14
Afegir-hi un comentari
  • Ta
    AnnaPortell | diumenge, 2 de gener de 2011 | 19:26h
    mare et veu, et cuida, t'estima, t'abriga, t'acarona i encara ara et pentina. S'enfada si et veu trista, s'alegra mentre tu dorms i ella t'abraça, t'espera al menjador, rere la porta de la cuina. Es planta al teu costat mentre tu et miralles, t'acompanya quan vas a l'autobús i t'espera assegudeta a casa.
    La teva mare és amb tu, Victória, segur, segur!


    La meva abraçada i Bon any 2011, reina del mar! 
    • la casa de les mares
      Victoria | diumenge, 2 de gener de 2011 | 21:47h
      És als ulls de mel de la meva filla. És al fons dels meus i a les mans... és amb mi, ho sé i a la butaca del menjador... Ha estat entre nosaltres aquests dies. Ara jo sóc la mare que era ella i entro amb respecte i fermesa a la casa de les mares que mai abandonen. Bon Any, argent viu. La casa de les mares és una casa gran.
  • Per molts anys
    Joan Alcaraz | diumenge, 2 de gener de 2011 | 02:07h
    Pel teu aniversari, tens molt d'amor i molta poesia. Per molts anys!
    • Sí que és vera
      Victoria | diumenge, 2 de gener de 2011 | 10:18h
      Tot és més viu i bo així. L'hivern s'escola banyat aquest matí. Hi ha un hivern també dedins de mi, però lleuger, cercant el pas menut del temps cap a la llum. Bon dia
  • ocells de pas, lligam indestructible
    lo fuflunet del montseny | dijous, 30 de desembre de 2010 | 08:09h


    (Però on deixo tot l'amor que només és d'ella, que només a ella li pertany?)

    • amor
      Victoria | dijous, 30 de desembre de 2010 | 10:38h
      Tot l'amor que només és d'ella, que només a ella li pertany...com t'entenc, amic, i com me fas plorar, però alhora em convoques a prop teu i a entendre, entendre't i caure al fons del sentiment aquest que ens alberga...tot tan recent... Tu saps posar-lo als dibuixos, a la música, a l'amor per la vida que ella et va donar. T'estim, amic perquè ets vida pregona
  • Estimada amiga,
    carme.laura | dimecres, 29 de desembre de 2010 | 21:41h
    la nostramare forma part de nosaltres, mai no ens deixa ni nosaltres a ella i si en algun moment la necessitem és aquí i ens consola i enforteix. Un lligam indestructible. Una abraçada .
    • Sí, amiga
      Victoria | dimecres, 29 de desembre de 2010 | 22:09h
      Un lligam indestructible. Tu ho vas entendre tot d'una. Una Besada llarga i càlida
  • 17 és molt de temps i poc alhora
    novesflors | dimecres, 29 de desembre de 2010 | 20:58h
    17 anys sense mon pare. Sempre és am b mi.

    Feliç aniversari. Per molts anys que puguem llegir-te.
    • Monpare en fa ja vint
      Victoria | dimecres, 29 de desembre de 2010 | 22:06h
      ...el temps és elàstic, s'instal·la, ens acompanya, ens construeix i ells en formen part de tots nosaltres. Gràcies per venir i per tot . Jo m'hi sento a Vila Web com a casa, lliure i acompanyada, molt ben acompanyada
  • Segon hivern sense ma mare
    cbort | dimecres, 29 de desembre de 2010 | 17:06h
    És el segon, en el meu cas. Ma mare potser no és al cel, potser no és i potser és en mi i en nosaltres i potser és en un lloc on nosaltres no podem Ser. Però sigui com sigui, ma mare És. No hi ha dia que no se m'acosti i que jo no la vagi a buscar; no hi ha dia que no senti, molt més que la seva veu, el seu pensar i sobretot el seu esperit i força.
    Va marxar un matí, sense avisar, o quasi sense fer-ho; al dia anterior havia pres l'autobús com sempre per anar al metge, que l'havia trobada millor; havia fet canalons i un munt de coses de menjar. Uns dies abans, en la seva última fotografia, lluïa un somriure al costat del de la meva filla: un excel·lent somriure que la feia estar sempre guapa: la meva filla també irradiava felicitat.
    Estava cansada, ma mare, i jo ho sabia i ella també. I ella també pressentia la mort però no ho volia viure aferrant-se a cada pam de vida, de cel i d'herba: Però els ulls se li havien  tornat cansats i fondos i miraven tebi i s'extraviaven en un univers pressentit i jo la veia i potser ella no sabia que la veia.
    Va dir prou, ho sento, no puc més; me'n vaig. Adéu.
    En tornar a sa casa ja sense ella vaig tenir la claredat de veure com havia marxat. Senzillament havia obert la porta i se n'havia anat. Encara m'ho sembla ara sentir el cop de porta que es ferma i ella anant-se'n.
    Va ser Ella, viva, vital, fins al final però ho va ser donant-ho tot, extremant el seu cos fins al límit, tensant el límit de la vida i de la mort; tal com havia viscut, va morir. No es pot demanar més, ni menys.
    • privilegi
      Victoria | dimecres, 29 de desembre de 2010 | 20:20h
      Quin relat tan real, tan bell, tan respectuós i vital, malgrat la mort present. Agraïsc molt tot el què expliques, de tira, de cor. És evident que la teniu de dins, jo també a la meva. I per cert és un privilegi morir tal com s'ha viscut... qualsevol ho voldria. Gràcies, pau i goig de viure. Abraçada
  • ..//..
    rginer | dimecres, 29 de desembre de 2010 | 14:17h
    Rebre el caliu, l'amor i llibres .... veure la merla que sempre hi és .... recordar la mare, deixar-se estimar.

    Els poemes bellíssims; en mig d'a quest món convuls, conhorta i olt llegir aquests mots  ... ocells de pas.
    L'any vinent afinaré millor la veu després d'un assaigt intens, ja saps, ets a la llista.
    Bon dia ! 
    • Sí, ocells de pas
      Victoria | dimecres, 29 de desembre de 2010 | 20:15h
      pren un sentit precís. En Joan Margarit ho explica tan bé. Gràcies per ser-hi llavors i ara i sempre d'ança que vas creuar la mar per fer real un dinar virtual. Tu que tant bé saps de les partences i les absències, amiga. Besada

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats