Tothom ha començat a esgarrapar el paper que embolica els regals. Els nens no saben on tenen el cap. Encara no han obert un paquet i han vist quin regal hi havia, es precipiten sobre el següent. Fins que la pila s'ha escampat. Aquesta profusió de regals, realment els ha omplert? És la manera de manifestar el nostre amor o el nostre poder de compra? Què n'esperem en contrapartida? Què imaginem que passaria si no els en atapeíssim? Potser simplement volem retrobar l'embadaliment de quan érem infants i alhora amplificar-lo!
Els Nadals de la nostra infància impregnen encara els nostre Nadals d'avui. Ja sigui per retrobar-los, ja sigui per millorar-los, ja sigui per oposar-nos-hi. Doncs, confessem-ho, els regals que fem als fills són regals que també ens fem a nosaltres. Si fa no fa com qualsevol regal, però molt més. Ens causen un verdader plaer.
Nadal és la gran festa dels sentiments
Nadal és la festa dels sentiments. És el gran moment de compartir-los en família i així refermar-los. Donar i rebre fa família. Aquest donar i rebre, per Nadal, té una concreció material. El valor dels regals resideix en els "Oh!" i els "Ah!" de sorpresa i satisfacció. Exclamacions que ens fan sentir compresos per l'encert del regal, i estimats per l'interès del qui ha volgut encertar-lo. Ho aconsegueixi o no és secundari.
Abandono el discurs moralista i anticonsumista. Qui pugui i vulgui abstreure's a la pressió ambiental, endavant. Com que el comú no en sabem, o no ho volem, mirem com podem navegar enmig de tanta paqueteria aprofitant tot el plaer que conté. La festa sempre és un extra. Aristòtil deia que era un excés; bé, no cal sempre. Nadal ho és i no hem de deixar que el discurs anticonsumista en n'amargui el plaer, el plaer de rebre i de donar. Que ningú ens parli de límits, que aquests s'imposen sols i, a més, ningú disposa del criteri per establir-los.
Obrir els regals és cosa de tots
El desempaquetament frenètic té tots els números de resultar frustrant. Per què no hi posem una mica de ritual i de ritme? Els meus pares em van acostumar a un ritual molt savi. Els rituals civilitzen, recordem-ho. Obrir els regals no era un desmanegament caòtic. Es feia en grup i un per un començant pel gran. En comptes d'encarar-nos en solitari davant del propi munt de paquets, tots érem testimonis de la sorpresa dels altres. Els petits, a més d'aprendre a compartir sentiments, aprenien a esperar-se; un bon contrapès als mimos habituals.
Quan un nen arracona una joguina no és perquè en tingui masses i n'estigui tip. Probablement sigui perquè els seus pares i germans estan emocionalment lluny, capficats a obrir els seus paquets, aïllats en els seus móns. Així doncs, dediquem temps a mirar-nos, a compartir sorpresa i joia. Tots ho sabem d'altres vegades: la joia dura en tant que és compartida.
I crec que és important gaudir de les coses que fem.
Només una reflexió que és molt més psicològica que anticonsumista. Gaudim molt més dels regals si són en una mesura que podem assumir, que no pas si ens sobrepassen.
Em sembla molt bé la idea del ritual que expliques i segur que funcionava de meravella... però donant per descomptat que cadascú no tenia 10 regals... si no... no hi ha qui esperi.
Els regals són una joia i una alegria i no una moneda de canvi de res, sobretot de temps, com molt bé dius. Un nen s'estimarà més una joguina si podem compartir-la amb ell i jugar-hi conjuntament i passar-ho bé.
Us desitjo a tots que tingueu uns bons reis i que us portin els regals que pugueu gaudir! una abraçada.