Segons un d’aquests sensacionals comunicats interns dels serveis diplomàtics nord-americans fets públics per Wikileaks, l’ex-primer ministre francès Michel Rocard feia una afirmació interessant, no tant per les novetats que aporta sinó pel reconeixement explícit que suposa, al assegurar que França és una creació militar d’un estat no homogeni que s’ha bastit a partir de la destrucció de cinc cultures, entre elles la catalana.
L’Estat-nació és un invent del segle
XVIII que necessita gairebé tres cents anys per imposar-se de forma majoritària
al continent europeu i que proposa establir una certa coherència entre les
estructures polítiques, els Estats, i determinats trets culturals i lingüístics
de la gent que els habiten. Dit d’una altra manera, es pretèn que cada Estat
correspongui a una nació i cada nació tingui una llengua. Per resoldre aquesta
senzilla regle de tres hi ha, a grans trets, dues possibilitats: o adaptem
les fronteres estatals a les realitats nacionals heretades de la història, com
en el cas de la majoria de regnes i repúbliques que accediren a la
independència a partir de la Primera Guerra Mundial o de l’enfonsament de la
Unió Soviètica, o imposem una determinada llengua i identitat als habitants
del territori dominat per un estat concret, tant si els agrada com si no,
anorreant, estigmatitzant i marginant la resta de llengües pre-existents (el
cas paradigmàtic seria la República francesa, certament, però Itàlia, Alemanya
i fins i tot el Regne Unit seguirien patrons semblants).
D’aquesta manera,
arribem al segle XXI amb un model
d’estats-nacions molt consolidat i pràcticament hegemònic a partir del
qual es forma la Unió Europea i s’afronten fenòmens complexos com els moviments
poblacionals. Poques excepcions a aquest model monolinguïstic. Només un parell
han tingut èxit: Suïssa (quatre llengües amb àmbits geogràfics separats i en
exquisida igualtat de condicions) i Finlàndia, on el suec és la llengua del 5 %
de la població però compte amb tot el reconeixement de l’estat. D’altres no
acaben de funcionar: Rússia i Turquia, amb conflictes sagnants encara oberts,
Bèlgica, on el plantejament de quatre zones amb quatre models lingüístics està
arribant al col.lapse, o el Regne d’Espanya, evidentment, on portem 150 anys
encallats entre la incapacitat de l’estat per finalitzar allò que va iniciar
Felip V, l’uniformització de base castellana, i la manca de força (i
d’oportunitats històriques) de les nacions supervivents, la catalana, la basca
i, potser, la gallega, per assolir la independència.
L’estat manté obstinat la seva vella estratègia (tal i com ens recorden tribunals constitucionals i suprems) i els empats no duren per sempre. Sinó el desfem nosaltres, i aviat, tard o d’hora ho faran ells.
Bon any nou!
Bon any!
Sempre endavant!