El cosmopolitisme de Barcelona és el d’en Woody, però també el d’aquesta hibridació entre la cultura mexicana (cultura de la mort) i la catalana (cultura de la creació) que dibuixa un director d’aquells que no deixa indiferent. La pel·lícula parla de la vida i de la mort, de la mort i la misèria, de la misèria i de l’emprenedoria de la fam. Qui s’aprofita de qui? Per què es pot pensar que un s’aprofita d’un altre? Quines són les realitats de la Barcelona multiracial i polifònica?
La pel·lícula et deixa un nus a la boca de l’estòmac, però un nus que no és tan àcid com sembla. Les realitats són com són, i aquesta, la de la misèria, genera curioses aliances. Podria posar-ne exemples, però val la pena d’anar-la a veure i captar un producte ben tancat i organitzat. Per això, no entraré a desvetllar l’argument d’un film que pendula entre el realisme social més punyent i el surrealisme més candent, però si que vull dir que m’agrada com s’expliquen els fets que succeeixen als barris de la meva Barcelona, la Barcelona que voreja Jean Genet, la Barcelona dels budells del sistema, la Barcelona dels tallers il·legals, del top manta, de les infravivendes, de la gent amb problemes greus de salut -potser si fossin rics se salvarien en una clínica privada, però no ho són i han de patir els seus càncers o els seus problemes bipolars a les vores del sistema-.
El relat podria venir d’ una novel·la d els enfants terribles de la Guache Divine (com en Vázquez Montalbán o del mateix Eduardo Mendoza, per citar dos autors que beuen de les mateixes fonts que en González Iñárritu –buf! Com costa!- ). De fet, s’hi presenten els escenaris i els personatges de la Biutiful Sity. Una ciutat crua, grisa, dura, però carregada d’il·lusions i esperances. Una ciutat on neixen infants a cada instant. I cada infant és una flor que pot descobrir els brots verds que s’amaguen rere les boires de les xemeneies de la misèria universal.
Llibres escrits, editats, plantejats o enginyats per l'autor d'aquest bloc.
De moment, via el servei sota de demanda de Bubok, però vès a saber cap on aniran en el futur.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
