La nit de les eleccions al Parlament de Catalunya de l'1 de novembre de 2006, en ple recompte de vots dues hores i mitja després que es tanquessin els col·legis i davant un escrutini que no feia pensar en cap gran daltabaix en el sentit que CiU no semblava que rendibilitzés gaire ni la campanya que li va fer Madí amb el ConfidencialCat ni els tres anys passats a l'oposició, plantejava en un apunt (Paràlisi? Tripartit II) que tot depenia de les ganes que tingués CiU de trobar el suport d'Esquerra per fer el pas cap a l'estat propi i que si no hi havia cap acostament clar i les tres forces d'esquerres encara sumaven més que CiU, el més lògic seria que es reedités l'acord de govern d'esquerres. Davant d'aquella possibilitat, un lector anomenat Miquel, em comentava això:
"Tenim 21 diputats i hem consolidat l'espai independentista d'esquerres. Si
al final es fa el tripartit de nou, cal treballar BÉ. Cal fer una bona
gestió d'esquerres. Cal guanyar complicitats entre els sectors
d'esquerres del país reacis a l'independentisme. Cal allunyar-se
del simbolisme i el nacionalisme carrincló. Prous Guifré el Pilós i
Morenetes. Més respecte pels catalans que opten pel castellà com a
llengua. Més bona gestió. Heu pensat que Ciutadans creix del PSC?
Heu pensat com veuran el sectors espanyolistes que el PSC pacti amb els
"separatistes-dimonis"? L'objectiu és la majoria absoluta d'ERC i el referèndum d'autodeterminació. S'ha de treballar amb les vistes posades al 2010 i al 2014."
N'he subratllat alguns fragments que testimonien que alguns votants valoraven l'aposta d'Esquerra per reeditar l'acord de govern. Ho faig perquè crec que seria un error caure en el parany dels qui ens volen fer creure que la pèrdua de suport d'Esquerra ja ve d'aleshores. No és així. No nego que a alguns sectors de votants no els fes cap gràcia veure com fèiem Montilla president, però les possibilitats, aleshores, encara eren obertes. Hi havia un projecte, una estratègia i una batalla per fer veure els avantatges que podia tenir abocar-nos-hi.
Al costat d'això i al mateix apunt, hi havia qui deia que calia imposar Carod com a president de la Generalitat i, si això no s'acceptava, quedar-se a l'oposició. Una proposta ben poc realista, és clar. I també hi havia qui deia que Esquerra s'havia de revenjar de l'expulsió del govern anterior exigint més conselleries. Amb aquests plantejaments, és obvi que hi havia gent que quedava sentenciada a la frustració, però per unes exigències tan absurdes com injustes. Uns i altres convivíem en el debat, ves per on.
Obviament fer una bona gestió dóna prestigi i això HAGUES sumat complicitats i suports per la independència. Però Esquerra ha comés massa errors. En primer lloc, la composició dels segón tripartit va estar molt mal negociada. No es tractava, és clar, d'exigir que Carod fos president de la Generalitat. Però si que tingués TOTES les competències del conseller primer o conseller en cap, que precisament preveu l'Estatut. En comptes d'això ha tingut una vicepresidència aigüalida, de pa sucat amb oli. I l'oposició ha sabut treuren el suc, enfotent-se dels viatjes d'en Carod. Això, sens dubte, ha desprestigiat Carod i, per extensió, tota Esquerra. També ha estat una errada renunciar a la Conselleria d'Educació que tant bé havia portat Marta Cid. En canvi, avui, no hi ha ni un sol mestre content amb Ernest Maragall. I pel que fa al programa de govern, què vols que et digui. Esquerra ha amagat el sobiranisme durant tres anys. Només l'últim any, veient que s'acostaven les eleccions van treure la llei de consultes, la de les vegueries i la del cinema. Tres lleis exel·lents, és veritat, però l'exigència nacional hagués hagut de començar el primer dia de legisaltura i evitar episodis com la col·locació de la bandera espanyola a Governació o la pluja fina, per exemple. Aquest és el secret: Gestió de govern exel·lent i exigència nacional que acabi amb l'execici del dret d'autodeterminació. Tot alhora i simultàneament. I això també servirà, és clar per a Mas.
miquel |
dimecres, 22 de desembre de 2010 | 09:53h
A mi em va semblar un encert que no es retirés la bandera obligada.Per a fer això,calen 68 diputats. ERC va actuar,segons el meu punt de vista,correctament i acatant la legalitat democràtica. I crec que els beneficis de l'acord amb el PSC els ha cobrat CiU. De veritat us podíeu pensar fa pocs anys que CiU guanyaria al Baix Llobregat i "robaria" vots a PSC? Jo mai de la vida m'ho hagués imaginat. No sé si vaig escriure jo o no el comentari que esmenta Xavier,però puc assegurar que ho subscric al 100% i ,crec,que els 10 diputats d'ERC representen molt bé quin és el suport de base que la societat catalana dóna al projecte d'ERC.Un projecte d'esquerra nacional que té més vida fins i tot més enllà de la independència. Carod deia al 2003 que la independència només vol dir independència.I ,en base a aquest discurs, després de fer el ximple amb acords i xerrades amb els grups de SI o de les Cup, ERC haurà de repensar el projecte d'esquerra.També és Carod qui deia "canviem Espanya per Europa". El discurs d'esquerres és Global, la globalització s'està fent fora del control polític,i els europeus tenim la causa comuna de posar els drets Humans sobre la taula i que es compleixin els acords de Kyoto. Això serà possible amb una UE que tingués veu al Món com unitat política.Els ideals de l'esquerra estan més vius avui que mai. La batalla de Seatle,Gènova,indiquen el nou discurs de l'esquerra mundial. Heu escoltat vosaltres a la darrera campanya alguna cosa de política europea o internacional? Jo no: només temes domèstics. El futur d'ERC depèn del PSC i no pas de SI i les Cup. Si el PSC es trenca o hi ha fugues de nivell,pot néixer una nova ERC (model Carod de plataforma progressista electoral), o pot passar que el PSC mantingui la unitat. De moment,toca esperar els moviments del PSC. ERC només ha de mirar els partits de l'esquerra per a situar-se i apostar per a visualitzar quina és la política Local que ens toca com a part de l'esquerra Global. Veurem si a les eleccions europees (les més trascendents que hi ha) ERC fa el discurs només del "català a Europa" o comença d'una vegada a presentar una idea d'Europa concreta i demana l'abolició de les ambaixades de països de la Unió a països de la Unió per a crear oficines administratives europees, si demanarà l'abolició d'una doble xarxa de policies de "frontera"(una a cada costat de les ratlles polítiques!),i si anirà amb el cap ben alt demanant que els anacrònics exèrcits nacionals despareguin. Les despeses dels Estats són enormes,l'economia és global, i ja seria hora que comencem a dibuixar un nou model d'Estat : un Estat local de proximitat i gestió,un Estat Europeu per als temes que afecten al futur de la Humanitat. Aquest és per a mi el gran repte d'ERC: europeisme.
En primer lloc, la composició dels segón tripartit va estar molt mal negociada. No es tractava, és clar, d'exigir que Carod fos president de la Generalitat. Però si que tingués TOTES les competències del conseller primer o conseller en cap, que precisament preveu l'Estatut. En comptes d'això ha tingut una vicepresidència aigüalida, de pa sucat amb oli. I l'oposició ha sabut treuren el suc, enfotent-se dels viatjes d'en Carod. Això, sens dubte, ha desprestigiat Carod i, per extensió, tota Esquerra.
També ha estat una errada renunciar a la Conselleria d'Educació que tant bé havia portat Marta Cid. En canvi, avui, no hi ha ni un sol mestre content amb Ernest Maragall.
I pel que fa al programa de govern, què vols que et digui. Esquerra ha amagat el sobiranisme durant tres anys. Només l'últim any, veient que s'acostaven les eleccions van treure la llei de consultes, la de les vegueries i la del cinema. Tres lleis exel·lents, és veritat, però l'exigència nacional hagués hagut de començar el primer dia de legisaltura i evitar episodis com la col·locació de la bandera espanyola a Governació o la pluja fina, per exemple.
Aquest és el secret: Gestió de govern exel·lent i exigència nacional que acabi amb l'execici del dret d'autodeterminació. Tot alhora i simultàneament. I això també servirà, és clar per a Mas.