Escriu Pia Bosch: "és molt important per tot el país que els partits de l’esquerra que han
patit un càstig electoral sever en les darreres eleccions al Parlament
de Catalunya siguin capaços d’entendre els motius de l’ensulsiada i sàpiguen reaccionar en conseqüència." A banda de fer-se moltes preguntes, però, no he vist encara quin és el seu diagnòstic, quins són els motius de l'ensulsiada.
Escriu Ernest Maragall a El Periódico: "En relació amb l'autogovern català la situació encara és més exigent.
¿Deixarem en mans de CiU l'enèsim capítol del «peix al cove» defensant
el pseudoconcert o el dret a decidir? Si realment volem construir una
resposta de matriu federalista que contingui els mínims de bilateralitat
i plurinacionalitat protegits per la Constitució, vella o nova, haurem
de començar per aplicar-nos el concepte a nosaltres mateixos. Ara som
federalistes retòrics, de conveniència. Ens costa Déu i ajuda concretar
què significa el terme. Haurem de saber explicar als catalans i les
catalanes quina nació-Estat volem esdevenir sense negar, per això, els
llaços de fraternitat que la història ens ha llegat."
El concepte de federalisme retòric, doncs, arrela al debat. Però no només això, sinó que algunes veus socialistes, com la d'Ernest Maragall, tenen clar que no es pot deixar el dret de decidir en mans de CiU. Que els socialistes catalans no són independentistes? Molt bé. No els ho demanem pas. En tenim prou que canviïn el federalisme retòric per un de pràctic, és a dir, que facin pinya amb totes les esquerres sobiranistes per assolir l'estat i poder parlar després, de tu a tu, amb Espanya –per concretar aquests llaços de fraternitat– i amb Europa.
Mentre Pia Bosch es queda en les preguntes, per tant, Ernest Maragall comença a trobar respostes. Jo, que n'havia demanat la dimissió fa anys, no dubtaré a felicitar-lo si continua fent aquesta evolució. Malgrat que la seva obra de govern ha estat més que criticable en alguns aspectes, els 62 escons que ha tornat a obtenir CiU després que l'electorat en castigués l'acostament al PP el 2003 demostren que el país no és rencorós, que les persones no queden invalidades per fer propostes polítiques. En tot cas, però, si aquestes idees que planteja han de traduir-se algun dia en candidatura, que sigui la democràcia, a través d'unes llistes obertes, qui determini el grau de confiança que té Ernest Maragall per a les esquerres catalanes.
El concepte de federalisme retòric, doncs, arrela al debat. Però no només això, sinó que algunes veus socialistes, com la d'Ernest Maragall, tenen clar que no es pot deixar el dret de decidir en mans de CiU. Que els socialistes catalans no són independentistes? Molt bé. No els ho demanem pas. En tenim prou que canviïn el federalisme retòric per un de pràctic, és a dir, que facin pinya amb totes les esquerres sobiranistes per assolir l'estat i poder parlar després, de tu a tu, amb Espanya –per concretar aquests llaços de fraternitat– i amb Europa.
Mentre Pia Bosch es queda en les preguntes, per tant, Ernest Maragall comença a trobar respostes. Jo, que n'havia demanat la dimissió fa anys, no dubtaré a felicitar-lo si continua fent aquesta evolució. Malgrat que la seva obra de govern ha estat més que criticable en alguns aspectes, els 62 escons que ha tornat a obtenir CiU després que l'electorat en castigués l'acostament al PP el 2003 demostren que el país no és rencorós, que les persones no queden invalidades per fer propostes polítiques. En tot cas, però, si aquestes idees que planteja han de traduir-se algun dia en candidatura, que sigui la democràcia, a través d'unes llistes obertes, qui determini el grau de confiança que té Ernest Maragall per a les esquerres catalanes.
Però haig de confessar que no tinc cap confiança, cap, en que el PSC es devinculi del PSOE i faci un gir cap al sobiranisme.
Prefereixo confiar en la regenaració profunda que haurà de fer - si o si - ERC en el 2011. Canvi de lideratges, nova direcció, noves actituds, noves estratègies, nou misssatge. I haurà de ser capaç de sumar fins a convertirse en pal de paller de l'esquerra sobiranista afagint-hi desencantats del PSC, d'ICV i de molts altres sectors. I sense deixar de ser socialdemòcrata haurà de recuperar el republicanisme i abanderar la radicalitat democràtica i, en definitiva, la frescura que tenia abans.
També Solidaritat haurà de fer-ho molt bé i saber sumar i treure molt més de 4 escons el 2014.
són tan retòrics com el federalisme. Un romanço que només s'escolta aquí, però a les Espanyes té una música discordant i una lletra hostil. Història: aquest llaç fratern es va lligar amb sang un 11 de setembre de 1714. Sí ja sé, abans n'hi havien hagut altres capítols menys sagnants, cap de fratern. On és el llaç fratern, senyors socialistes?