El 2003 les esquerres d'aquest país van arribar al govern com a conseqüència d'un acord que s'havia estat gestant ja des dels anys 90. Els qui volíem la independència vam considerar que podíem fer un tram en comú amb els qui volien una Espanya federal. Ara, però, aquell camí ha resultat una frustració. Ara toca tornar a plantejar un nou projecte d'esquerres, però centrat en la consecució d'un estat propi. I ara toca que els federalistes siguin generosos i honestos i que sumin amb nosaltres per aconseguir l'estat.
Dimarts passat escrivia a l'apunt "Un estat dins d'una Espanya federal": "Arribats a aquest punt, qui cregui de debò en un projecte tan ambiciós
com convertir Espanya en un estat federal sap perfectament que la millor
manera de sacsejar Espanya és, primer, fer que Catalunya sigui un estat
independent. Només des d'aquesta posició, tractant-nos amb Espanya de
tu a tu, podrem parlar després de confederar-nos en allò que considerem
oportú i sempre que la majoria ho vulgui."
Hi ha, doncs, un federalisme sense projecte, sense full de ruta, que només ho és com a actitud política i pedagògica, que és crític amb el centralisme espanyol, però que no hi troba més resposta que esperar que algun dia Espanya es vulgui adonar que seria millor si fos federal. I si no se n'adona mai..., paciència. I hi ha un altre federalisme, el pragmàtic, amb voluntat de reformar Espanya, que entén que només ho podrà fer si Catalunya esdevé estat. Ara toca que aquests darrers siguin honestos i ens tornin el cop de mà. Construïm junts el full de ruta de l'estat propi, unim esforços per ser estat. I quan ho siguem, si la majoria vol fer alguna proposta de confederació a Espanya i si allà hi ha algú disposat a escoltar, en parlem de tu a tu. I si no, veïns a la Unió Europea i tal dia farà un any.
Hi ha, doncs, un federalisme sense projecte, sense full de ruta, que només ho és com a actitud política i pedagògica, que és crític amb el centralisme espanyol, però que no hi troba més resposta que esperar que algun dia Espanya es vulgui adonar que seria millor si fos federal. I si no se n'adona mai..., paciència. I hi ha un altre federalisme, el pragmàtic, amb voluntat de reformar Espanya, que entén que només ho podrà fer si Catalunya esdevé estat. Ara toca que aquests darrers siguin honestos i ens tornin el cop de mà. Construïm junts el full de ruta de l'estat propi, unim esforços per ser estat. I quan ho siguem, si la majoria vol fer alguna proposta de confederació a Espanya i si allà hi ha algú disposat a escoltar, en parlem de tu a tu. I si no, veïns a la Unió Europea i tal dia farà un any.
Paraules molt boniques les del teu bloc. Escrius bé. Gairebé m'ho crec i tot.
Amb franquesa i sense anim d'ofendre a ningú: la decepció política més gran de la meva vida me l'he endut amb ERC.
Encara rceordo la il·lusió amb que vaig us vaig votar el 2003, i les esperances... Mans netes deien! Jo així ho creia llavors.
Després ja hem vist el que ha estat capaç de fer ERC, res per a la independència de Catalunya, més enllà d'especular amb una possible data de referèndum "vinculant" per allà als volts del 2014 (ara ja fa temps que no se n'ha tornat a sentir a parlar), i com s'ha apoltronat i apalancat a la trona del poder, mentre ha pogut.
Ha quedat ben clar que és lo veritablement important, en política.....
Sense parlar de la divisió interna, fugues a altres formacions polítiques, arraconament del Sr Carod Rovira (no estic a favor seu, però Deu ni do com l'han anul·lat) i un tarannà gaiebé tirannic, del Sr Puigcercós.
El pas següent per a mi: el vot en blanc, perquè no m'ha quedat cap altra cosa!
Si algun dia torno a tenir la sensació de que ERC, deixa de barallar-se, de fer gent fora del partit, o d'arraconar gent, d'especular amb possibles dates per a la independència, deixa d'apalancar-se al "poder" sense més bjectius, i deixa de tenir un líder tant egocèntric (sembla que així serà), i autoritari, ratllant la prepotència, m'ho pensaré de tornar-vos a votar.
Són les meves impressions: el que he vista durant
Joaquim
ICV podrien formar part d'aquest federalisme de debò però, a l'hora de la veritat, els interessa molt l'esquerra i l'ecologisme (a mi també) però molt poc la sobirania i l'Estat Catalana (aquí discrepo profundament amb ells ).
Per tant, ¿ com aconsseguir que aquests federalistes "de debò" els localitzem, primer, i aconsseguim després que col·laborin amb nosaltres, els independentistes ?
Jo m'adreço als militants i dirigents, però també als qui els llegeixen. Estic convençut que no són impermeables a aquests arguments, com no ho han estat a la necessitat de diferenciar-se del PSOE. Han hagut de perdre nou escons i fer-ne perdre onze a Esquerra, però ara finalment algunes veus es plantegen el problema de la submissió al PSOE.
Quan coneguis algú d'aquest 30,9 %, fes-me un favor: no el menyspreïs, no li diguis que està perdent el temps o que li prenen el pèl. Intenta posar-te a la seva pell i fer-li veure que la manera d'intentar canviar Espanya no és esperar passivament asseguts, sinó prendre la iniciativa, construir el nostre propi estat i, després, parlar-hi de tu a tu, com a bons veïns. Gràcies per la teva comprensió i col·laboració.
A Catalunya hi ha molta gent poc o mal informada (sobretot, gent nouvinguda ) i s'ha de fer molta més pedagogia dels avantatges econòmics de l'Estat Català. Dit això, estic d'acord que s'ha d'ntentar atreure aquest 30 %. I no resulta difícil fer entendre que Espanya no farà cap pas, per ella mateixa, per esdevenir federal.
1. El votant independentista que ara ha prestat el vot a CiU, però que es considera de centreesquerra. Aquest sector de la població ha fet confiança a Mas, però no pot permetre que Mas dilueixi aquest capital prestat i han de vetllar perquè, fracassat el tema del concert econòmic, CiU arribi finalment al cap del carrer i converteixi en màxima prioritat la consecució d'un estat propi.
2. El votant a qui encara el sedueix la idea d'una Espanya federal. Li hem d'explicar que hi ha dues maneres de plantejar-se això: el federalisme retòric, buit i fals d'esperar asseguts, ingenus i carregats de bona fe, o el federalisme que primer ajuda a crear l'estat propi i després pregunta a Espanya si vol que unim esforços d'igual a igual en alguna política o si ens veiem als escons del Parlament Europeu en bon veïnatge.
Ara m'he excplicat millor, amable i anònim comentarista?
1. La metàfora dels dos cecs no s'ajusta a la realitat. No sé si els socialistes són cecs, però sé què vol Esquerra: un estat propi i un país socialment just. Som d'esquerres (o centreesquerra, si vols) i independentistes.
2. No es tracta d'anar a cap barranc, sinó de crear una plataforma que representi al Parlament un espai polític que existeix, que és real, però que arran de les eleccions del 28N ha quedat dispers i afeblit: l'esquerra sobiranista.
3. Sap greu aquest menyspreu que gastes quan parles de caiguda lliure. Esquerra ha patit una pèrdua de suport important, sí, però la renovació ha començat. Puigcercós ha entès que ha de plegar i facilitar el relleu a les noves generacions. Cal fer-ho bé, però, perquè pel mig hi ha les municipals i els futurs alcaldes i regidors necessiten una estructura organitzativa que estigui per ells i que funcioni bé, que no sembli "en funcions" i mirant a una altra banda. En tot cas, no perdis de vista que "en caiguda lliure" o no, Esquerra té 10 escons. És intel·ligent mantenir un to de cordialitat entre forces independentistes. Pensa que hi ha més d'una proposta de concórrer junts a les municipals.
4. Si creus que el teu partit és Solidaritat, endavant. Al cap i a la fi, tots dos partits comptaran quan comenci la transició cap a l'estat propi. Jo, però, prefereixo una formació que em pugui conduir al llarg del procés i que després m'acompanyi els primers anys perquè té un model de país. No em sembla malament la fórmula a la qual m'enllaces, però suposo que entens que per mi la seriositat és alguna cosa més.
5. Aquest espai de les esquerres sobiranistes hi és. Si Esquerra l'ha d'ocupar tota sola, ho farà; si s'hi vol afegir gent d'ICV-EUiA, millor; i si s'hi anima gent del PSC, millor encara. Qui sigui en aquest espai assumirà l'objectiu de la independència. Per tant, no m'oblido dels federalistes, perquè submisos al PSOE no em serveixen per a res ni a mi ni al país. Amb el teu permís, doncs, els continuaré demanant que fem junts el proper pas, per poder-ne ser més.
Gràcies pel comentari i fins aviat.
En quant al tema que debatíem, em sembla que seguim estant on estàvem i que el concepte de seriositat d'un comportament polític és molt diferent per a cada un de nosaltres.
Una esquerra nacional és un objectiu necessari i un espai imprescindible en una Catalunya independent. Endavant! M'hi apunto també; ho he fet sempre. Però ara jo crec, que hi ha una altra prioritat que ens ha d'unir a tots plegats. En un apunt ja vaig explicar que sense diners, els que obtindrem amb la independència, no hi ha polítiques socials possibles.
Quant a la prioritat i a l'apunt (que ja he llegit), és cert que no cal ser d'esquerres per fer polítiques socials. És cert també que la sobirania portarà un gran augment d'ingressos al futur nou estat que li permetrà millorar molt els serveis. Però és justament en la gestió dels pressupostos on es distingeixen les ideologies. I el que hem d'aconseguir és la majoria social que finalment permeti la declaració d'independència des del Parlament.
No es tracta de demanar ajut al PSC, sinó de continuar acostant-se als seus votants per fer-los veure que la línia seguida fins ara pels socialistes (i que corren el risc de no voler canviar) no ens porta enlloc com a país, que els federalistes de debò ens han d'ajudar a obtenir l'estat propi si de debò volen que Espanya sigui receptiva, algun dia, a qualsevol tipus de confederació parcial o total.
Hem de preparar una esquerra on el projecte d'un estat propi sigui hegemònic i tingui un ampli suport social, perquè no sabem com evolucionarà CiU. Solidaritat es mou al marge de l'eix ideològic i, en aquest sentit, tot el vot que pugui arreplegar el 2014 em semblarà perfecte. Però ens podem trobar que CiU decebi tant els qui n'esperen el pas a la independència (gran quantitat de vot prestat va en aquest sentit) com els qui n'esperen una política socialment justa (que podrien veure com la necessitat de suports de PSOE o PP n'encotilla els moviments). Si això passa, hem de poder tenir l'alternança preparada com ells l'han tinguda aquest 2010.
Al final hem d'arribar a una situació en què, triïs centredreta o triïs centreesquerra, apostaràs per l'hegemonia independentista. Si som capaços de construir això, ja ho tindrem.
l'apunt que comentes no té gaire a veure amb el que dius, però et responc. Esquerra vol recuperar la credibilitat i ho farà. Per començar, Puigcercós ja ha dit que deixa pas al relleu i que assumeix que no s'han fet bé les coses. Ara, trobo innecessàriament prepotent pensar que la credibilitat, el prestigi polític o el compromís d'Esquerra amb el país passa per facilitar l'elecció d'en Mas.
El nou govern començarà a governar ben aviat i no hi ha gaire diferència entre fer-ho en primera o en segona volta i amb l'abstenció d'uns o d'uns altres. CiU ha guanyat, té 62 escons i això ho hem reconegut tots els demòcrates.
Si hem de tornar a l'etapa en què s'exigia a Esquerra que signés un xec en blanc, malament rai. Els deu diputats i diputades faran el que hagin de fer, però em temo que els suports de PSOE-C i PP tenen més valor per a Artur Mas, que té previst intentar negociar un nou finançament, allò que en campanya era el concert econòmic i que ara es comença a matisar.
Finalment, si entreu al bloc per fer-hi debat, preferiria que signéssiu els comentaris amb més dades vostres. Si és tan sols per fer la punyeta, al final acabaré validant només els signats i comprovables.