Potser sense saber-ne, qui sap si amb timidesa, inauguro les primeres paraules d'aquest blog.
Així començava el primer article que vaig escriure en aquest espai, farà gairebé quatre anys, al febrer de 2007. Aleshores, la il·lusió per ensenyar-vos tot el que neix en aquesta casa em va portar a compartir infinitat de moments i d'idees amb tots aquells que, d'una manera o altra, aneu entrant i llegint aquest blog. Sens dubte, és la mateixa il·lusió que sento avui.
Vaig començar explicant-vos el procés de gravació d'El camí cap a nosaltres, el nostre segon disc. De l'experiència d'una novetat vam aprendre a parlar dels carrers, de les places, dels cafès. Perquè una llengua és una pàtria, i és molta més pàtria si a darrere hi ha la lluita per la igualtat, la democràcia, la llibertat.
Potser sense saber-ne, sí. Però em mou la voluntat d'explicar totes aquelles veritats que viuen lluny dels llocs caducs i plens de poder. Com sempre, ja ho sé. Perquè la història es repeteix. I encara hem de fer servir la música per defensar l'oprimit. Això és la cançó de protesta. Sense renúncies.
En la manera d'entendre-ho, en el procés d'aprenentatge, en el punt de vista crític. En bona mesura, i en gairebé tot el que faig, sempre hi és. Potser sense saber-ne, sí. El que en la fotografia sembla que abraci a milers de persones.
Aquesta és l'entrada 1001 del blog. Espero poder-ne escriure moltes més.
Gràcies per acompanyar-me.
Salut.
Cesk Freixas
Així començava el primer article que vaig escriure en aquest espai, farà gairebé quatre anys, al febrer de 2007. Aleshores, la il·lusió per ensenyar-vos tot el que neix en aquesta casa em va portar a compartir infinitat de moments i d'idees amb tots aquells que, d'una manera o altra, aneu entrant i llegint aquest blog. Sens dubte, és la mateixa il·lusió que sento avui.
Vaig començar explicant-vos el procés de gravació d'El camí cap a nosaltres, el nostre segon disc. De l'experiència d'una novetat vam aprendre a parlar dels carrers, de les places, dels cafès. Perquè una llengua és una pàtria, i és molta més pàtria si a darrere hi ha la lluita per la igualtat, la democràcia, la llibertat.
Potser sense saber-ne, sí. Però em mou la voluntat d'explicar totes aquelles veritats que viuen lluny dels llocs caducs i plens de poder. Com sempre, ja ho sé. Perquè la història es repeteix. I encara hem de fer servir la música per defensar l'oprimit. Això és la cançó de protesta. Sense renúncies.
En la manera d'entendre-ho, en el procés d'aprenentatge, en el punt de vista crític. En bona mesura, i en gairebé tot el que faig, sempre hi és. Potser sense saber-ne, sí. El que en la fotografia sembla que abraci a milers de persones.
Aquesta és l'entrada 1001 del blog. Espero poder-ne escriure moltes més.
Gràcies per acompanyar-me.
Salut.
Cesk Freixas
Milers de gràcies per ser-hi i fer-nos sentir tantes coses i tan bé amb les teves cançons!!
Vivim en un món injust i calen que persones com tu usin la paraula ja sigui escrita com parlada o com cantada per arribar a les consciències de la resta, de vegades adormides, d'altres conformades, d'altres cansades... tan se val. Cal que el ramat desperti i quina millor manera que fer-ho escoltant l'art.
Protestem, sí, protestem perquè no és just que la riquesa sigui repartida oligàrquicament. Que jo sàpiga... el món és de tots.
Des d'aquí et sento, des d'aquí t'estimo... I com ho podria drir...
Daniel
Jo et vull donar les gràcies perquè sempre que t'escolto o et llegeixo em recordo dels tres anys que he viscut a Barcelona. En aquest temps he aprés una llengua, he aprés a estimar, he conegut una nova realitat i un altra tipus de lluita...
Gràcies de tot cor i una abraçada des de Lasarte (Euskal Herria)