Queixar-se dels à rbitres és un recurs fà cil i recorrent. Els culers de vegades ens hi hem arrepenjat per justificar derrotes tot i que és ben cert que, històricament, motius no ens n'han faltat. L'à rbitre és humà i pot equivocar-se com tothom (tema a part és que sovint són prepotents i estan mal preparats) però el que és injustificable és que les estructures de l'esport siguin arcà iques, obscures i corleonesques.
En un món que mou quantitats ingents de diners sorprèn veure la ineptitud dels seus dirigents i el joc d'interessos i poltrones que funciona entre comitès, delegacions, tribunals i altres xinringuitos de gent acomodada amb sou, dietes i viatges.
Ahir el Barça va perdre la semifinal de la Eurolliga. Quan un mira l'estadÃstica de faltes i veu la diferència de criteri arbitral el tuf d'atracament és fa molt molt present. El bà squet no és com el futbol, no et poden xiular un penal en contra, treure't targetes vermelles o anul·lar-te un gol per fora de joc inexistent. És molt més pervers: aturen el joc amb les faltes i et condicionen la defensa, ara piten unes passes, després no veuen la falta que t'han fet... petites decisions sense escà ndols que fan que un equip es distanciï poc a poc al marcador.
Si e les institucions del futbol (des de la Federació Catalana fins a les FIFA) sempre n'escoltem polèmiques sobre favoritismes i sobre chupopteros, abraza farolas que se comen al niño jesus y se beben hasta el agua de los floreros, el bà squet europeu (actualment la ULEB) s'emporta any rere any el premi La Cosa Nostra a la institució més tancanda, fosca i sospitosa de l'esport continental.
El CSKA, que porta un fotimer de milions gastats els darrers anys i no passava mai de semifinals a la Final Four, ahir havia de guanyar. I ho va fer. De la mateixa manera que ens van birlar la final de ParÃs o es permeten els espectacles de les pistes i els equips grecs. I com també cal reconèixer que quan el Barça va guanyar al Palau Sant Jordi, tot i ser el millor del equips finalistes, va tenir arbitratges tranquils. Per tant, el problema no és l'anècdota de cada any sinó la sospita permanent.
Si a aquesta sospita hi sumem que l'actual directiva de Barça, si bé fa bona feina per posicionar-se a les instà ncies del futbol (Federació Espanyola, G-14, UEFA...) sembla passar bastant del bà squet, em temo que això de l'Eurolliga serà difÃcil fins i tot recuperant a Gasol i fitxant a Lebron James.
PD. Una abraçada a la gent de Sang Culé que va patir un viatge infernal per arribar al pavelló quan el partit ja estava decidit. Cal que la directiva i executius del club es posin les piles perquè no s'hagi de tornar a viure la deficient organització del desplaçament que han hagut de patir la gent del Palau.
Ahir el Barça va perdre la semifinal de la Eurolliga. Quan un mira l'estadÃstica de faltes i veu la diferència de criteri arbitral el tuf d'atracament és fa molt molt present. El bà squet no és com el futbol, no et poden xiular un penal en contra, treure't targetes vermelles o anul·lar-te un gol per fora de joc inexistent. És molt més pervers: aturen el joc amb les faltes i et condicionen la defensa, ara piten unes passes, després no veuen la falta que t'han fet... petites decisions sense escà ndols que fan que un equip es distanciï poc a poc al marcador.
Si e les institucions del futbol (des de la Federació Catalana fins a les FIFA) sempre n'escoltem polèmiques sobre favoritismes i sobre chupopteros, abraza farolas que se comen al niño jesus y se beben hasta el agua de los floreros, el bà squet europeu (actualment la ULEB) s'emporta any rere any el premi La Cosa Nostra a la institució més tancanda, fosca i sospitosa de l'esport continental.
El CSKA, que porta un fotimer de milions gastats els darrers anys i no passava mai de semifinals a la Final Four, ahir havia de guanyar. I ho va fer. De la mateixa manera que ens van birlar la final de ParÃs o es permeten els espectacles de les pistes i els equips grecs. I com també cal reconèixer que quan el Barça va guanyar al Palau Sant Jordi, tot i ser el millor del equips finalistes, va tenir arbitratges tranquils. Per tant, el problema no és l'anècdota de cada any sinó la sospita permanent.
Si a aquesta sospita hi sumem que l'actual directiva de Barça, si bé fa bona feina per posicionar-se a les instà ncies del futbol (Federació Espanyola, G-14, UEFA...) sembla passar bastant del bà squet, em temo que això de l'Eurolliga serà difÃcil fins i tot recuperant a Gasol i fitxant a Lebron James.
PD. Una abraçada a la gent de Sang Culé que va patir un viatge infernal per arribar al pavelló quan el partit ja estava decidit. Cal que la directiva i executius del club es posin les piles perquè no s'hagi de tornar a viure la deficient organització del desplaçament que han hagut de patir la gent del Palau.
I no deixar-se endur, caure o enfonsar per situacions arbitrà ries adverses.
Una preparació mental forta, per no deixar-se endur per aquestes tipus de situacions o pressions.
Aquesta remor que es sent no és de paraules.
La televissió que ofega la paraula, a escola i mals mestres.
Assut el cul a un bar, futbol cada Diumenge, ...
I tant mateix la remor persisteix, i tant mateix la remor persisteix ...
Curiosa menció (o lliure adapatació) de Martà i Pol. Sobretot tenint en compte com n'era d'apassionat i de culer i les llarges converses de futbol que tenia amb en Pep Guardiola.
Apostols i cautius, llanceu el crit d'alarma.
Dones, homes e infants alceu les vostres à nimes.
Anem a lluïr una batalla, la victòria amb la ramada innumerable