Quantes vagues generals s’han convocat contra la política econòmica de la Generalitat? Cap ni una, ni amb el Tripartit al govern ni amb CiU. Ho han fet tot molt bé? No, però tenim clar, tots plegats, que les decisions importants en matèria econòmica, fiscal o laboral es prenen a Brussel.les, certament, i a Madrid, i que el govern de Catalunya és poc més que un ajuntament gran, una mena de diputació amb himne oficial, bandera i protocol.
Si l’MDT i Terra Lliure, als anys vuitanta, van aconseguir popularitzar l’independentisme entre la gent jove i donar-li el seu perfil rupturista, la Crida a la Solidaritat i ERC van fer molt per a normalitzar-lo, per convèncer a sectors cada cop més diversos que la creació d’un estat català és una proposta raonable i fins i tot plausible.
Però una cosa és normalitzar la opció de la independència, fer entendre que es tracta d’una alternativa desitjable a l’actual estatus autonòmic, i que es pot ser independentista i portar corbata o haver nascut a Andalusia, i l’altre és pensar-se que ja vivim en un país normal, que tot plegat només és una qüestió de temps i majories democràtiques i que, per tant, les lògiques polítiques d’aquí han de ser les de qualsevol altre país normal del nostre entorn, amb una dreta i esquerra més o menys homologables i unes aliances en funció d’aquesta variable. D’aquí en surt l’explicació teòrica del tripartit i, tal com ho veig, la primera causa dels seu fracàs. Aquest no és un país normal, no només perquè no tenim competències per decidir sobre allò que ens afecta directament i molt poca capacitat per influir en els centres de poder real, sinó perquè aquesta situació és fruit d’una imposició antidemocràtica heretada de la història, consagrada a la constitució del 78 i evidenciada en la sentència de l’estiu passat.
Excepte en el cas que ens conformem a ser unes simples províncies del regne, amb totes les mancances que això comporta, la política catalana no pot plantejar-se com un estricte joc de provables dretes i suposades esquerres. No perquè la qüestió nacional sigui més important que la qüetió de classe, per dir-ho en termes clàssics, o perquè embolicats en la bandera haguem d’oblidar que a la nostra societat hi ha interessos i models diversos i en molts casos contraposats, sinó perquè els diferents projectes acaben topant una i altra vegada amb la mateixa paret, la manca de poder polític.
En aquest sentit, i malgrat tots els malgrats, l’arribada al parlament de la Ciutadella de quatre diputats disposats, sembla, a denunciar aquest estat de coses i a plantejar de forma prioritària la superació de l’actual marc juridico-polític és, en principi, una bona notícia.
Primer la Independència, després ja farem un país com cal dieu ara uns altres homes purs -incontaminats pel poder i els interessos de classe.
Tant debó tingueu sort!
expulsar la monarquia i proclamar la República, i uns altres, ho saps
prou bé, 40 anys més tard s'aplegaran a l'Assemblea de Catalunya per
vèncer la dictadura. No van renunciar a tot allò en el què creien, ni
van oblidar , encara no, els interessos als quals cadascú es devia,
però van ser capaços de fer front comú per un objectiu concret, amb les
avantatges i les contradiccions que això comportava.
Ara, no veig perquè acumular forces entorn a l'objectiu de la
Independència ens ha d'impedir seguir defensant, o intentat-ho, els
interessos de les classes populars. Al contrari, s'em fa difícil imaginar com avançarem cap a una societat més justa i democràtica dins el marc esquifit del Regne i la Constitució.
Segur que ens afectarà, però no de manera generalitzada. Crec que a la
majoria de municipis on la CUP treballa seguirem amb els plans
previstos i anirem sols. De totes maneres, la darrera paraula la té
cada assemblea local en funció de la seva realitat concreta.
Salut!
les diferents opcions independentistes (inclosses les CUP), "aparcant" les diferències ideològiques i personalismes, a parer meu podría ser una bona opció.
Atentament