A l'Àgora d'aquest dilluns, i amb la capacitat oratòria que sempre l'ha caracteritzat, Josep-Lluís Carod-Rovira ha tornat a tocar el punt clau del futur de la política catalana i el desllorigador d'aquesta proposta pública que ha fet i que em continua interessant moltíssim: el federalisme. El fals federalisme tant de PSOE-C com d'ICV-EUiA, gosaria dir.
Si ser federalista és voler que Espanya sigui un estat federal i esperar que algun dia, gràcies a les virtuts pedagògiques dels socialistes i ecosocialistes catalans, PP o PSOE s'hi decideixin, la voluntat és fum. Això no és un projecte polític.
Al darrer Baròmetre d'Opinió Política, el 30,9 % de la població diu que creu que Catalunya hauria de ser un estat dins d'una Espanya federal. La idea de federació sona a entesa cordial, a solució pacífica, a repartiment equitatiu i a convivència harmònica per a moltes persones, però és evident que si Espanya no pren la iniciativa d'esdevenir federal, per molt que ens apleguem tots els catalans no els ho farem fer mai.
Al mateix BOP, però, veiem que el 25,2 % creu que Catalunya hauria de ser un estat independent. Si sumem aquest 25,2 % i aquell 30,9 % tenim que un 56,1 % vol que Catalunya sigui, no pas una comunitat autònoma, sinó un estat, bé sigui independent (i per tant, federat directament amb els altres estats de la Unió Europea), bé sigui dins d'una Espanya federal.
Arribats a aquest punt, qui cregui de debò en un projecte tan ambiciós com convertir Espanya en un estat federal sap perfectament que la millor manera de sacsejar Espanya és, primer, fer que Catalunya sigui un estat independent. Només des d'aquesta posició, tractant-nos amb Espanya de tu a tu, podrem parlar després de confederar-nos en allò que considerem oportú i sempre que la majoria ho vulgui.
L'esquerra que pren la iniciativa i que lidera la política i que transforma la societat no pot ser aliena a aquest plantejament. No em crec que prefereixi quedar-se al sofà i esperar el dia que Zapatero o Rajoy o qui sigui pateixi una il·luminació i decideixi reformar la constitució espanyola.
Si les esquerres, federalistes i independentistes, tornen a sumar per fer aquest procés, hi haurà alternativa i hi haurà un govern d'esquerres que el conduirà. Si no, marginalitat, marginalitat i més marginalitat. I per veure polítiques d'esquerres haurem de resar perquè algun conseller o consellera del nou govern de CiU mostri sensibilitat en aquesta línia. El futur, però, ens jutjarà.
Al darrer Baròmetre d'Opinió Política, el 30,9 % de la població diu que creu que Catalunya hauria de ser un estat dins d'una Espanya federal. La idea de federació sona a entesa cordial, a solució pacífica, a repartiment equitatiu i a convivència harmònica per a moltes persones, però és evident que si Espanya no pren la iniciativa d'esdevenir federal, per molt que ens apleguem tots els catalans no els ho farem fer mai.
Al mateix BOP, però, veiem que el 25,2 % creu que Catalunya hauria de ser un estat independent. Si sumem aquest 25,2 % i aquell 30,9 % tenim que un 56,1 % vol que Catalunya sigui, no pas una comunitat autònoma, sinó un estat, bé sigui independent (i per tant, federat directament amb els altres estats de la Unió Europea), bé sigui dins d'una Espanya federal.
Arribats a aquest punt, qui cregui de debò en un projecte tan ambiciós com convertir Espanya en un estat federal sap perfectament que la millor manera de sacsejar Espanya és, primer, fer que Catalunya sigui un estat independent. Només des d'aquesta posició, tractant-nos amb Espanya de tu a tu, podrem parlar després de confederar-nos en allò que considerem oportú i sempre que la majoria ho vulgui.
L'esquerra que pren la iniciativa i que lidera la política i que transforma la societat no pot ser aliena a aquest plantejament. No em crec que prefereixi quedar-se al sofà i esperar el dia que Zapatero o Rajoy o qui sigui pateixi una il·luminació i decideixi reformar la constitució espanyola.
Si les esquerres, federalistes i independentistes, tornen a sumar per fer aquest procés, hi haurà alternativa i hi haurà un govern d'esquerres que el conduirà. Si no, marginalitat, marginalitat i més marginalitat. I per veure polítiques d'esquerres haurem de resar perquè algun conseller o consellera del nou govern de CiU mostri sensibilitat en aquesta línia. El futur, però, ens jutjarà.
