Quan Jordi Pujol es va enretirar, molts pensàvem que el relleu com a líder del catalanisme el prendria Carod, que havia estat dels primers a adonar-se que el catalanisme del s. XXI ja no seria autonomista. La seva eloqüència i un cert carisma personal l’havien fet connectar amb sectors creixents de la societat catalana i, si ERC hagués jugat les seves cartes a fons, els resultats de les eleccions de 2003 haurien pogut fer Carod president. Però va acabar essent un conseller en cap que va durar sis setmanes, perquè multitud d’interessos el veien com una amenaça però també perquè l’home que havia atret prop de 600.000 vots no tenia cap organització al darrera.
Jo vaig col·laborar amb Carod en aquell moment i vaig comprovar la seva solitud. Recordo que, el dia que vam aterrar a Palau, l’intentava convèncer que no assumís un departament tan gran com el que havia previst, perquè creia que tantes responsabilitats sectorials l’impedirien de fer de conseller en cap.
-Podríem passar algunes àrees a altres departaments –li vaig proposar-; per exemple, jo passaria a Governació la...
-A Governació? –em va interrompre- Però què dius!
-Bé, és un departament nostre i...
-En Carretero no és nostre!
Vaig haver d’aprendre que Carretero i Anna Simó eren del bàndol enemic -els “nostres” consellers eren Bargalló i Carles Solà-, i aviat em vaig adonar de com era de reduït el club dels qui Carod considerava seus.
Si a Pujol tenir un caràcter difícil no li va impedir generar una àmplia xarxa de complicitats i crear una organització política sòlida, Carod, tot i ser casteller, no ha fet pinya. És dels pocs polítics que genera discurs però li ha faltat capacitat aglutinadora.
Jo m'hi fixo poc, teclejant, i solc cometre errades tipogràfiques mil. Surosa va ser una errada que millora l'original pensat, que era el massa-fàcil curosa. En Campà és clarament surós: sorvint tant amb ab- com amb ad-, tot el que s'atreveix a passar-li pel davant.
L'altre comentari que m'ha passat pel cap de posar és que llegint aquesta entrada he sentit el mateix que llegint, aquests dies de transparència real, wikileaks, per tant: més wikigotes, please!
més entrades d'aquest caire, please.
I un comentari:
el que més m'agrada d'en Campà és l'elecció surosa d'un moment; dèu ser mallatia marcel·liana.