Fa uns mesos es va parlar a bastament de l'enèsima proposta per a l'elaboració de la llei electoral que Catalunya no ha tingut mai. Hi havia -i hi ha- dos flancs principals a abordar: la representació territorial i l'elaboració de les llistes.En contra del que pensa bona part dels ciutadans, la política és una de les activitats humanes més nobles, tal com ja va dir Aristòtil fa dos mil tres-cents anys. Perquè la política és l'art de cercar el benestar dels ciutadans, d'oferir-los serveis de qualitat, en definitiva, de posar els mitjans necessaris perquè puguin viure bé.
És evident, però, que la política catalana actual s'assembla a la idea que tenia Aristòtil de la política com un ou s'assembla a una castanya. Els partits estan sobredimensionats, s'han convertit en ens burocràtics anquilosats controlats per un nucli reduït de persones que fan ballar al seu ritme la resta de militants. Algú dirà que sense jerarquia tot seria caos. Potser és cert, però una estructura jeràrquica no hauria d'impedir que les discrepàncies es fessin escoltar i que es tinguessin en compte a l'hora de valorar la direcció que ha de prendre el partit.
Però bé, en aquest apunt no vull parlar del funcionament dels partits, perquè tampoc no sóc politòloga, sinó de l'elaboració de les llistes electorals. Quan els ciutadans fem ús del dret de sufragi agafem un paper que conté una llista ordenada de persones d'un mateix partit, l'ensobrem i el dipositem en una urna. Però qui confecciona la llista de cada partit? Per què hem de votar una llista de persones que segur que no coneixem i no podem votar algú que sí que coneixem i que sabem que ha fet bé la seva feina? És a dir, per què hem de votar llistes -tancades i bloquejades- i no podem votar persones?
En el nostre sistema, qui s'ha de guanyar els vots dels ciutadans no són els candidats sinó els partits. Els candidats només s'han de guanyar la gràcia de l'autor de la llista, cosa que és ben trista. S'ha parlat molt del sistema anglosaxó, en el qual els ciutadans voten candidats en districtes uninominals, i el representant electe es deu durant tota la legislatura als ciutadans -perquè el tornin a votar- i no al partit.
Tot això m'ha vingut al cap quan he llegit la notícia que Joan Laporta estudia presentar-se com a candidat a les eleccions municipals per Barcelona que se celebraran d'aquí a cinc mesos. Diu que segons la llei, no és incompatible ser parlamentari i alcalde. Doncs la llei està molt, però que molt mal feta. On s'és vist que l'alcalde d'una gran ciutat sigui alhora parlamentari? Com podria desenvolupar bé cap dels dos càrrecs? Ja sé que Laporta no és qualsevol, que té una tirada molt gran entre els ciutadans, però maniobres com aquesta haurien d'estar prohibidíssimes en qualsevol llei electoral. I encara més: López Tena, que sempre es vanta d'emmirallar-se en les democràcies d'Holanda cap a dalt, què en diu d'això?
El meu objectiu no és carregar contra Laporta sinó contra el sistema que tenim, que permet una aberració com aquesta. Tot i que per a un partit que propugna la regeneració democràtica, és una perla que hagi llançat una proposta com aquesta. Els electors que hem dipositat la confiança en SI a Barcelona, hem fet parlamentaris els tres primers membres de la llista: Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. Si Laporta marxa a l'Ajuntament de Barcelona, qui ocuparà el seu escó? M'imagino que recorreran al número 4 de la llista, que en aquest cas és Isabel-Clara Simó. A mi això em sembla una maniobra impròpia d'una democràcia avançada, i és més, ens recorda que no votem persones, sinó llistes. Trist, el panorama.
Aquest fet que expliques no només ens recorda que votem llistes tancades i elaborades pels partits, sinó que a més a més ens recorda que a Catalunya encara no tenim llei electoral propia.
La de vegades que els catalans hem presumit de que Catalunya era capdavantera en alguna cosa, i en canvi en qüestió de llei electoral, portem 30 anys de retard, i els que ens queden.
També em sembla malament. Com pot desenvolupar correctament dos càrrecs importants una persona? Encara que sigui a França és igual. És més, em fa pensar en una frase que fa anys em va dir un professor de filosofia i que cada vegada subscric més: "la cultura anglosaxona és superior".