Aquests dies fa exactament dos anys dels fets que més bé expliquen la realitat actual de la política catalana. Tal dia com avui, 12 de desembre, un servidor publicava l'apunt "PSC: final de trajecte" en què em feia ressò del distanciament de Castells respecte dels seus companys socialistes. Antoni Castells deia que no comptessin amb ell per avalar els pressupostos de Zapatero perquè l'acord de finançament continuava aturat.
PP Zaragoza i Carme Chacon ja tenien decidit que, malgrat l'incompliment
de l'aleshores ministre Solbes, els 25 diputats del PSC no posarien el
PSOE en un compromís del qual el PP pogués treure rèdit electoral. Tot
estava vist per a la sentència del 15 de desembre, data de la reunió del
Consell Executiu que va convertir el PSC en PSOE-C i que s'ho va
carregar tot. Els 28 escons que el PSOE-C va obtenir el 28-N passat
vénen d'allà. I el final del primer govern d'esquerres després de 23 anys de CiU comença aquell dia.
Els socialistes, i qualsevol persona que es consideri d'esquerres en general, no haurien d'oblidar aquell moment crucial en qualsevol reflexió que es vulgui fer ara per encarar el futur i per preparar una nova alternativa d'esquerres de cara a les eleccions del 2014. Amb la decisió del Consell Executiu es va acabar un dels models de relacions Catalunya-Espanya: el del partit germà. Després de 23 anys de peix al cove, de resar perquè a Espanya cap dels dos partits tingués majoria absoluta i així es necessités CiU per entrar en negociacions, amb Zapatero a Madrid i Montilla a Catalunya ens trobàvem en l'altre model possible dins de l'autonomisme: un PSOE que sabés donar oxigen al PSC perquè aquests poguessin demostrar a CiU que la seva estratègia era millor pe al país. Amb la decisió de no incomodar el PSOE i d'aprovar-li els pressupostos sense que hagués complert amb Catalunya, però, va quedar demostrat que la cosa anava al revés, que els socialistes catalans sacrificaven Catalunya per no donar arguments al PP.
Per tant, tot intent de renovació del socialisme català i del centreesquerra d'aquest país en general passa per rebutjar de ple tota submissió al PSOE. Si finalment les sigles que oficialment coneixem com a PSC ens donen com a única resposta a la patacada del 28-N la substitució de Montilla per Chacon, això voldrà dir que hem de continuar parlant del PSOE-C per molt que això, encara avui, a alguns els tregui de polleguera. Si, per contra, entenem que la millor manera de construir una Espanya federal és proposar una confederació des d'una Catalunya independent, podrem tornar a parlar amb propietat de PSC. Si s'imposa la primera opció, però, caldrà crear un espai nou perquè qui es vulgui desmarcar de Chacon no vagi a parar a un desert.
Els socialistes, i qualsevol persona que es consideri d'esquerres en general, no haurien d'oblidar aquell moment crucial en qualsevol reflexió que es vulgui fer ara per encarar el futur i per preparar una nova alternativa d'esquerres de cara a les eleccions del 2014. Amb la decisió del Consell Executiu es va acabar un dels models de relacions Catalunya-Espanya: el del partit germà. Després de 23 anys de peix al cove, de resar perquè a Espanya cap dels dos partits tingués majoria absoluta i així es necessités CiU per entrar en negociacions, amb Zapatero a Madrid i Montilla a Catalunya ens trobàvem en l'altre model possible dins de l'autonomisme: un PSOE que sabés donar oxigen al PSC perquè aquests poguessin demostrar a CiU que la seva estratègia era millor pe al país. Amb la decisió de no incomodar el PSOE i d'aprovar-li els pressupostos sense que hagués complert amb Catalunya, però, va quedar demostrat que la cosa anava al revés, que els socialistes catalans sacrificaven Catalunya per no donar arguments al PP.
Per tant, tot intent de renovació del socialisme català i del centreesquerra d'aquest país en general passa per rebutjar de ple tota submissió al PSOE. Si finalment les sigles que oficialment coneixem com a PSC ens donen com a única resposta a la patacada del 28-N la substitució de Montilla per Chacon, això voldrà dir que hem de continuar parlant del PSOE-C per molt que això, encara avui, a alguns els tregui de polleguera. Si, per contra, entenem que la millor manera de construir una Espanya federal és proposar una confederació des d'una Catalunya independent, podrem tornar a parlar amb propietat de PSC. Si s'imposa la primera opció, però, caldrà crear un espai nou perquè qui es vulgui desmarcar de Chacon no vagi a parar a un desert.
Per si no n'hi havia prou, la cirereta la poseu avui amb el paràgraf ""Si. per contra, entenem que la millor manera de construir una España federal és proposar una confederació des d'una Catalunya independent,..." En tots els anys en que us vaig llegint, pensava que propugnaveu la consecució d'una Catalunya independent en una EUROPA federal, sense preocupar-vos gens ni mica de la construcció de cap España... però ara veig que la vostra preocupació per la independència de Catalunya és que un cop assolida reintegrar-la a España... Ja dic jo que entre la proposta de "concert econòmic" d'uns i la "pluja fina" dels altres anem ben aviats...