1) El gos es sempre un fidel i incondicional amic de l’home-amo. Dins de l’ espècie humana, és habitual aquest “filing” entre subordinat i amo?
2)L’home deu ser l’únic ésser de la creació capaç de trair, tornar mal per bé, especular, etc. Cosa que un gos s’estarà del tot de fer.
3)Al pis de sota hi ha un gosset que es passa molts caps de setmana sent el millor amic de l’home. Aquest caps de setmana solen començar el divendres a la nit reclamant insistentmentla companyonia del seu amo de l'única forma que un gos ho sap fer.
4)Al mateix temps l’amo fora de casa deu estar ben convençut de ser el millor amic del seu gos a casa.
5)Molts dels gossos que passegen pel carrer amb el seu amo s’han d’avergonyir d’ell perquè no recull allò que els cans, tot alleujant la seva necessitat instintiva,van escampant per la via pública.
6)He vist com l’home racional tortura de mil formes sofisticades (m’estalvio els detalls) aquest gran amic i després ho justifica amb una acurada explicació o raonament.
Per cert... ara recordo que un dia, pel fet d’intentar exercir de català, algú em va qualificar amb el mot “gos”.
AnnaPortell |
divendres, 17 de desembre de 2010 | 12:03h
T'envio records, maco. Vaig com vaig, atabalada. Sàpigues que he fet haikús però en vista del resultat (merdós), desisteixo. Pensa en un altre cosa que pugui col.laborar. M'hagradaria molt. Ho faràs? Pensa-hi, eh?
Anònim |
diumenge, 19 de desembre de 2010 | 04:10h
Salut, Anna...no t`hi encaparris massa ( o gens) amb el tema dels H. A mí em passa que no em ve de gust sempre sometre'm a regles de mètrica i rima massa exigents...hi ha també els versos lliures. La poesia es pot gaudir de moltes formes sortosament. Parles d'atrafegament. Jo també conec aquesta paraula. Me's força familiar. No serà una mica culpa de l'estrés nadalenc que vulguis o no et xucla i t'engoleig a la seva voràgine?
A la meva escala, un escala de pisos petits, hi ha uns veins que tenen el gos tancat tot el dia i moltes vegades també la nit en un minúscul traster que hi ha al terrat. No es tracta pas d'un gos petit. Al començament d'aquest sàdic costum el gos no parava de manifestar-se amd diversitat de lladrucs, sobre tot, quan escoltava algun que obria la porta a l'escala. A hores d'ara el probre sembla que ja s'hi ha acostumat i només se l'escolta de tant en tant. Alguns matins el veig baixar les escales tibant amb desesperació de la seva millor amiga, suposo que amb unes ganes boges d'arribar al carrer.
Penso com puc descriure poesia i se m'acut:
glops de sentiment dits amb poques paraules.
LÃnies de tensió amb nervi de goig o mala ventura.
Paraules que mai et semblen prou ben trobades ni dites en el moment oportú.
Pensaments, dites, sentències amateurs, ocurrències, gregueries a la catalana, els rars fruits de la lucidesa del cervell descansat, reflexions d'advocat de secà , grafismes esvalotats, cogito ergo sum...
Pensa-hi, eh?
Parles d'atrafegament. Jo també conec aquesta paraula. Me's força familiar. No serà una mica culpa de l'estrés nadalenc que vulguis o no et xucla i t'engoleig a la seva voràgine?
Incondicional
Àngel