La guerra dels EUA contra l’Iraq es va justificar per les suposades evidències que el Govern de Bush va exhibir sobre la possessió d’armes de destrucció massiva del règim iraquí. En contra d’una resolució de NNUU, Bush, Blair i Aznar, iniciaren una guerra per a defensar la democràcia i la llibertat, i que ens havia de dur a un món més segur. El balanç, més de 250.000 morts, la majoria dels quals iraquís innocents. Aleshores, Wikileaks no existia.
La inexistència de la principal causa que va motivar el conflicte es va presentar com un error no desitjat i pel qual, aprofitant la presentació de les memòries de l’ex-president Bush, no se n’ha desprès cap mena de responsabilitat, ni penal, ni política, ni moral.
Avui Wikileaks és un lloc a la xarxa mundialment conegut per la filtració de documents de l’administració nord-americana relacionats amb aquesta guerra i l’ocupació de l’Afganistan sota el pretext de capturar Osama Bin Laden –màxim responsable dels atemptats de l’11S-; però Wikileaks ja havia protagonitzat altres episodis igualment controvertits.
Entre 2008 i 2010, es van publicar documents inèdits com el manual que l’exèrcit utilitzava a Guantànamo sobre el tractament que havien de rebre els empresonats, o els noms i adreces dels 13.500 membres del Partit Nacional Britànic (extrema dreta) on hi apareixen policies o militars, o alguns mails personals de la que va ser candidata a la vicepresidència del EUA pel partit republicà, Sarah Palin.
El que va començar sent un divertit joc entre hackers amb consciència social i política, va continuar posant a prova els límits morals i polítics de la revolució que ha suposat, i suposarà en el futur, un instrument tan imprevisible i indomable com és la xarxa.
Set anys després de l’inici de la guerra amb l’Iraq, l’enemic més ferotge dels EUA ja no és Sadam Hussein, sinó Wikileaks i la seva cara més pública, la d’un jove d’aspecte inofensiu format a Austràlia i conegut com Julian Assange.
És cert que Wikileaks situa la política internacional en una delicada situació que posa a prova el sempre feble taulell diplomàtic. Tanmateix, el problema de les filtracions de Wikileaks no és, com es diu sovint, la seguretat de persones o la difusió no permesa de documentació confidencial, sinó la greu amenaça pel poder polític més gran que existeix avui: l’estat. La darrera publicació de documents secrets rebel·len per a què serveixen les ambaixades i els seus ostes, per a què les utilitzen els estats i quina és la funció fonamental més enllà d’atendre els nacionals que passegen pel món: una font inesgotable d’informació per a garantir la seguretat de l’estat i els interessos que hi tingui arreu del món.
Podem parlar de vulneració de drets quan es fan públiques les mentides i manipulacions que envolten dues guerres que la comunitat internacional no ha acceptat com Iraq o Afganistan?
És defensable el dret a la privacitat quan, per exemple, estem tractant la corrupció bancària que encobreix el transport de petroli per mitjà d’Àfrica amb el beneplàcit dels dictadors que controlen estats fallits?
Estem vulnerant la seguretat de l’estat quan es fan públics els privilegis d’un ambaixador amic dels EUA que compta amb un patrimoni de més d’1 bilió de $ acumulat gràcies a activitats, entre d’altres, com la cooperació amb la CIA i els seus vols amb finalitat militar?
L’existència del secret d’estat és, precisament, per a protegir l’estat de la seva pròpia població. Sentim aquests dies com grans grups mediàtics i governs d’arreu critiquen Wikileaks en nom d’una certa ètica, de la defensa de la sobirania dels estats i de la necessària seguretat que incumbeix a les empreses, persones i representants diplomàtics, però són justament aquestes exigències les que sistemàticament s’ha incomplert en l’ús i abús del poder de l’estat.
publicat a www.cronica.cat
Em va fer una especial gràcia el post on preguntaves: encara voten els teus pares per tu?
Era el meu cas!
Et desitjo el millor per l'any vinent i sobretot, molt Bones Festes!
espero que les gaudeixis.
bona entrada d'any, ens seguim.