París, l'amour, les Champs Elise, el Louvre, Orsay, Mont Matre, Notre-Dame, la Torre Eiffel... tot plegat una meravella que no podré visitar el dia 17 de maig perquè només vull veure Saint Denis. Ja estem a la final, el somni s'ha acomplert i hem fondejat a la platja d'Ítaca.
Barça-Milan
Dimecres 26 d'abril. Em desperto estranyament tranquil. Cony, què passa? Avui juguem la semifinal de la Champions i he dormit bé i no tinc cucs a l'estómac. Tinc la ressaca d'haver vist la nit anterior que el futbol sovint no és només injust sinó cruel. Al minut 88 Riquelme fallava un penal que forçava la pròrroga. Vila-real plora i a nosaltres ens espera l'Arsenal.
Passen les hores amb les rutines del dia fins que em reuneixo al bar amb dos companys. Comencem a parlar entre cerveses i patates braves: Sheva, Kaka, Inzaghi, Pirlo... ai, ai,ai! Ja començo a notar alguna cosa. "Un gol no es res", "si la foten només començar patirem"... ui, ui, ui que els nervis ja són aquí. Prou de xerrar, ens aixequem del bar i caminem des de Sants fins a l'estadi i canviem el tema de conversa. Discutir sobre si votarem nul o no a l'Estatut em relaxa mentre avancem cap al Camp Nou però, abans d'entrar toca un segon avituallament a un bar dels voltants de l'Estadi. Més amics i alguna Moritz més abans d'entrar. I ara ja no em relaxa ni el Dalai Lama.
La primera part passa tranquil·la. Com que estic situat al Gol Sud i tot el que passa a l'altra porteria ho intueixo i, en conseqüència, les malifetes dels milanistes em queden lluny. A la segona part pateixo. Molt. Cada cop que veig la cara de Xevtxenko noto com em batega el cor a mil per hora. Les pilotes que tiren a l'olla els rossoneri les envien fora Puyol, Màrquez i Belletti. I l'arbitre pita el final mentre pujat a la cadira no puc parar d'abraçar-me a companys i fer voltar la bufanda al crit de "sí, sí sí, anem a París".
Camí de París
He anat a Londres, a Lisboa i a Milà. I he sense ser creient he posat uns ciris a la Moreneta per poder anar a París. Aquest any, ves a saber per quin estrany pressentiment sabia que arribaríem a la final i no em volia perdre cap partit. I com si fos el pitoniso Pito l'he encertada. Ara no vull perdrem la final. Val a dir que, pel que han explicat avui, em sembla que el Barça l'ha encertada en el procediment per repartir les entrades. El fet més important és que, per primera vegada, els socis tindrem preferència en totes les opcions (sorteig i RACC). Sé que a molt aficionats els molesta però no hi ha cap institució al món que no doni prioritat als seus membres que són els que sustenten l'entitat (en el cas del Barça els socis són el 33% dels ingressos).
Se'ns dubte hi haurà hòsties per una entrada. É hu que n'hi ha: 18.000 entrades per gairebé 140.000 socis. Espero ser un dels afortunats però, sigui com sigui, que guanyem.
"Per guanyar la Champions s'ha de patir..." Ja sols ens queden 90 minuts de patiment. Tant de bo que, per un cop en la vida, tinguem una final sense patir, com la que van gaudir des del primer minut els tifosi del Milan l'any 1994 a Atenes ... (ens la mereixem).
"L'ESPECTACLE ÉS LA VICTÒRIA" Anònim
Esperem que la Moreneta ens ajudi i ens dongui forces per guanyar a París!!;-)
Ja sé que hores
d'ara no importa massa, i tant si fos gol com falta aquest passi a Paris ens
l'hem guanyat de sobres però... com ho vas veure? Si eres al gol sud, crec que
tenies una posició força bona per veure la falta de Xevtxenko a Puyol, o
no era falta?
Salut!
A veure si es veritat que em planto a París i puc penjar una crónica i fotos.
Cr: El cert és que la camp no et sabria dir si va ser falta o no. El que et puc assegurar, parlant en plata, és que per uns instants se'm van caure els ous a terra. Pensa que els tenia per corbata per tant la caiguda va ser forta. Fins que no vaig veure que l'havien anul·lat estava que no hi era. A casa, tranquil·lament al sofà amb la final a la butxaca, em fa tota la sensació que no hi ha falta per enlloc. Però, amb tota la sinceritat del món, m'importa ben poc ;-)