Jo tinc molta sort (ma mare sempre ho diu). Fa dies que esperava un paquetet que sabia que havia d'arribar (ja he parlat més voltes de les abraçades que m'arriben per correu) i divendres quan em van dir que m'havia arribat un paquet estava segura que era el que esperava. Doncs no, era una abraçada que no m'esperava, un altra, ja ho diu ma mare.
Hui sí, hui m'ha arribat el paquetet que esperava amb candeletes, finalment, Nits cosides, el disc d'Artaica. L'estic escoltant, amb calma i amb auriculars, i mirant-me la caixeta i llegint els textos. Josep Vicent Frechina (el de La caseta del plater d'aquesta casa) ha escrit el text de presentació del disc. A mi els crítics em fan molta enveja, trobe que és molt difícil escriure de música o de cinema, jo no ho sé fer, ell ha trobat les paraules, jo només puc dir que el disc és una meravella, no, nou meravelles, nou joies rares i precioses, com carícies, emocionants en el sentit literal de la paraula.
Porte molta estona pensant pensant quina cançó penjar: la versió de La dama d'Aragó és bellíssima, com diu Frechina: vestida amb unes garlandes de piano que voldríem que no s’acabaren mai i l'Havanera dels peixets, que estic escoltant en aquest moment per tercera vegada i que crec que tornaré a escoltar quan s'acabe..., però la meua preferida, (potser perquè no l'havia escoltada encara o potser perquè és una jota) es diu El cos en dos, la lletra és de Mara Aranda i la música de Xavi Folch. Escolteu, escolteu, i ja em direu què.
Hui sí, hui m'ha arribat el paquetet que esperava amb candeletes, finalment, Nits cosides, el disc d'Artaica. L'estic escoltant, amb calma i amb auriculars, i mirant-me la caixeta i llegint els textos. Josep Vicent Frechina (el de La caseta del plater d'aquesta casa) ha escrit el text de presentació del disc. A mi els crítics em fan molta enveja, trobe que és molt difícil escriure de música o de cinema, jo no ho sé fer, ell ha trobat les paraules, jo només puc dir que el disc és una meravella, no, nou meravelles, nou joies rares i precioses, com carícies, emocionants en el sentit literal de la paraula.
Porte molta estona pensant pensant quina cançó penjar: la versió de La dama d'Aragó és bellíssima, com diu Frechina: vestida amb unes garlandes de piano que voldríem que no s’acabaren mai i l'Havanera dels peixets, que estic escoltant en aquest moment per tercera vegada i que crec que tornaré a escoltar quan s'acabe..., però la meua preferida, (potser perquè no l'havia escoltada encara o potser perquè és una jota) es diu El cos en dos, la lletra és de Mara Aranda i la música de Xavi Folch. Escolteu, escolteu, i ja em direu què.
he de dir-te, per ser sincer, que l'anterior grup de Mara Aranda - l'ham de foc - que tenia un so bastant medieval, no m'agradaven massa, tot i reconèixer que tocaven molt bé, però potser era immaduresa musical meua en el moment en què vaig escoltar-los.
Estava pensant que he tingut la mateixa sensació, ara que m'he tornat a escoltar els tastets que ja conexia amb la cançó nova, que quan me'ls vaig escoltar les primeres vegades: com si fóra una elegància tan innata que provoca una reivindicació moral, que ultrapassa l'heretatge i la memòria i, no obstant això, els justifica.
Per a quan el club de fans oficial???