Angelpas |
Clicar |
diumenge, 5 de desembre de 2010 | 08:14h
Al matí del 28N anant a comprar pa vaig topar-me amb aquesta imatge. Al carrer doctor Moragues de Barberà del Vallès, damunt un cartell electoral del PSC, algú havia pintat un cercle vermell al mig de l’apèndix nassal del president i amb el mateix tint havia tapat unes lletres a sota per capgirar el seu missatge. Vaig tornar a casa i vaig baixar de nou amb la càmera per fer la foto.
Poc després, en un col·legi electoral, davant una renglera impressionant de paperetes, triava la meva i la posava en un sobre per votar. Vaig pensar en el president calmat, amable, que tan i tan s’esforçava per parlar català. Vaig pensar en aquell home que tantes vegades ens deia que el seu capital era el treball i que defensaria Catalunya quan des del centre peninsular ens rebaixessin les expectatives d’autogovern. Jo el recordaré però com el president que no volia la independència de Catalunya. Crec que el més trist que podem sentir d’un presidentés que no vol que el seu país sigui lliure. Jo no puc concebre que amor per Catalunya i plena autodeterminació no vagin lligades de la mà.
No he posat aquesta foto per burlar-me de ningú. No opino sobre el fet de la mutació obrada en aquest cartell electoral ni el seu missatge anti Montilla. Sóc un observador que ni tan sols va somriure en veure-la per primer cop. Constato i sóc testimoni d’un fet. Però sí que he de dir que vaig perdent l’esperança que, com va fer Macià, un altre president de Catalunya proclami que la seva prioritat és la Independència del poble català.
En Mas ja ha avisat que la primera tasca de la llista és la recuperació econòmica. Jo dec ser curt. El meu raonament no deu ser gens lògic perquè mai el segueixen els presidents de la Generalitat. Penso: si els que ens xuclen la mamella, ens roben tot el que volen i més i ens tenen lligats de bossa i cartera ja sabem qui són, ¿ perquè no fem de la separació d’Espanya la nostra prioritat? Si algú em pot dir on falla aquest raonament que m’ho faci saber sisplau.
Els diferents partits que es van presentar a les eleccions amb la independència com a objectiu no van anar units per una qüestió d'egos i de personalisme. Ningú vol cedir la seva posició prioritària a la llista. Estic segur que d'haver anat junts els resultats foren ben diferents.
El teu raonament parteix del supòsit que els representants escollits obren per benefici teu i això és una premissa errònia. Si no prioritzen la independència, que és condició necessària per sortir de la crisi i sense la qual tota mesura és vana, és perquè ni a ells ni als grups que els financen la campanya els perjudica tant la dependència com a nosaltres, i a més el període de transició els exposa a riscos i incomoditats que prefereixen evitar. Simplement això.
Angelpas |
diumenge, 5 de desembre de 2010 | 11:12h
i sobre la divisió de partits, què en penseu? No em puc creure que Puigcercós, Laporta, Carretero, Carod, Castells, etc. no vulguin de debò l'autogovern ple de Catalunya. Per què no van tots a una ara que tan ho necessitem? És que la manifestació multitudinària contra la retallada de l'estatut no volia dir res?
JRRiudoms| Adreça electrònica |
diumenge, 5 de desembre de 2010 | 14:33h
Dubto molt que el Castells vulgui la independència de Catalunya (si és el Castells del PSOE-PSC, si és una altre Castells, pot ser sí). La manifestació de juliol no va ésser contra la retallada de l'estatut.
Penso com puc descriure poesia i se m'acut:
glops de sentiment dits amb poques paraules.
Línies de tensió amb nervi de goig o mala ventura.
Paraules que mai et semblen prou ben trobades ni dites en el moment oportú.
Contemplar allò que ens envolta, gaudir-ne amb una certa passivitat, admirar tot allò que hi ha de formós en l'univers...d'acord: també intentar un punt d'interactivitat sempre creativa, cercant la bellesa...intentar escriure, vull dir.
Pintar o bé dibuixar. O altres mitjans plàstics...tan se val. Expressar amb color, traços, volums, música... damunt un suport o format qualsevol, les idees que no paren de brotar del cervell...
Pensaments, dites, sentències amateurs, ocurrències, gregueries a la catalana, els rars fruits de la lucidesa del cervell descansat, reflexions d'advocat de secà, grafismes esvalotats, cogito ergo sum...
Bajoqueta va proposar als visitants del seu bloc escriure un conte de no més de 365 paraules i un total de 365 contes. Això s'ha complert i ara es publicarà un llibre de paper amb totes les narracions.
Atentament