Aquest llibre que teniu a la foto és aquell que buscava amb insistència i que va ser exemple de controvèrsia a la famosa entrada del tancament de la llibreria Ona. Evidentment no és de l'any 1922, però és d'una segona edició que es va fer el 1978. Mireu quina portada tan xula i tan retro. El vaig encarregar a la Fira del llibre antic que es va fer al passeig de Gràcia de Barcelona el passat mes de setembre.
Hem de tenir en compte que és un llibre del segle XIX i va ser traduït el 1922 per Francesc Payarols. El llibre ens presenta un català vacil·lant, ple del que avui en diríem faltes d'ortografia, però no són com les que trobem avui, per desídia o per manca d'atenció, sinó que són errades emmarcades dins un terreny de vacil·lació i de falta de direcció única en segons quins aspectes com plurals acabats amb -as o expressions com 'donar-se conta' (sic). Fabra encara no havia fet el seu diccionari ni la seva gramàtica.
Convé amb urgència que Proa --o qualsevol altra editorial -- revisin i actulitzin aquesta edició de Pares i Fills. El llibre bé que s'ho val. Caldria unificar criteris quant a ortografia i modernitzar expressions. A més a més, caldria tornar a traduir l'obra de Turguénev sense menystenir la de Payarols, aprofitant-la quan calgués. Seria un pas més cap a la normalització del llibre en català.
Per la meva part, només puc dir que he pogut saciar el meu desig de llegir aquest llibre en català.
A la contraportada del llibre se'ns diu que el senyor Turguénev compartia l'honor de ser un dels tres colossos de la narrativa russa, juntament a Dostoievski i Tolstoi, "sense arribar a les dimensions excepcionals dels altres dos". Doncs, deu n'hi do, com s'acosta!
Insisteixo que no hem d'oblidar en cap moment que el llibre original va ser escrit el 1862. Trobem una Rússia on l'aristocràcia i la burgesia rep clarament la influència europea de França, Anglaterra i Alemanya, i on a les grans extensions de terreny controlades per terratinents comencen a aparèixer els primers problemes amb la pagesia, clarament insatisfeta amb les seves condicions. Pares i fills s'endinsa en la problemàtica del conflicte entre terratinents i pagesia, i com s'enfronta des d'un punt de vista generacional, on efectivament s'hi produeix un xoc.
Però el llibre és un autèntic laberint. Un laberint encarnat en el personatge principal de la novel·la: Eugeni V. Basàrov.
Ja des del moment de la seva primera aparició, per tal com el construeix i ens el configura Turguénev, Basàrov marcarà el punt de vista de tota la novel·la. Totes les seves accions, pensaments, disputes, consells, dubtes i sensacions arrosseguen més d'un personatge i condicionen el desenvolupament dels fets.
El llibre té una estructura circular ben simple fins que s'endinsa en un laberint. De primer veiem com l'estudiant acabat de llicenciar, Arcadi Nicolaïtx, acompanyat del seu tutor, amic i guia espiritual, Basàrov, arriben a casa del pare d'Arcadi, imponent i vingut a menys terratinent rus, Nicolau Petròvitx Kirsànov. Tot és luxe i classisme en una família on falta la figura materna, la dona de Nicolau Petròvitx i mare d'Arcadi, morta molts anys abans i que ara és substituïda per una jove i bonica dona, Fenitxka, atemorida per mantenir relacions amb un home sense estar casada, fins i tot amb un fill pel mig, i constantment vigilada pel germà de Nicolau, Pau Petròvitx, un aristocràta turmentat per la davallada dels valors i que ha estat abandonat en l'amor. En aquest ambient, l'arribada de Basàrov causa un autèntic terratrèmol. Les discussions entre Basàrov i Pau Petròvitx arriben a l'odi; Nicolau no l'entén, però el respecta per la modernitat de les seves idees; Fenitxka el veu com un bon home i el pobre Arcadi Nicolaïtx es va diluint com un terròs de sucre, mancat de personalitat.
Ambdós amics abandonen la casa dels Kirsànov i se'n van a ciutat on mitjançant un estudiant que coneixen entren en contacte amb una dona ben bonica i enigmàtica, Anna S. Odintsova. Rica, culta i soltera, Odintsova també provoca un terrabastall entre els dos amics: l'un, Arcadi, se n'enamorà perdudament; l'altre, Basàrov, es va deixar seduir a poc a poc. Odintsova sembla que té més interès per Basàrov, mentre deixa que la seva germana, Kàtia, i Arcadi es vagin coneixent amb més profunditat. La intimitat entre Anna i Basàrov cada cop creix més fins que ell se li declara. Odintsova, independent per sobre de tot, no respon. Basàrov, que creu que ha fracassat, se'n va de la casa, emportant-se amb ell un desconcertat Arcadi que cada cop dubta més entre Odintsova i Kàtia.
I a on van? Se'n van a veure els pares de Basàrov. Una parella de vells decrèpits que viuen en ple camp, en unes condicions ben humils, però amb gran dignitat, i que volen mantenir la seva cada cop més perduda classe hegemònica. El pare de Basàrov és un antic metge militar que ara fa de pagès, però que continua guarint els seus veïns. Arcadi es troba com a casa malgrat no tenir els luxes que hi té a la seva, i la generositat i bondat d'aquella gent el captiva. Els pares i tots els criats adoren d'una manera deïfica Basàrov que, agobiat i amb la ment posada en Odintsova, decideix tocar el dos, tornant-se'n a emportar a Arcadi, ambdós amics cada cop més separats espiritualment i ideològicament.
A partir d'aquí comença l'autèntic laberint perquè es comencen a produir esdeveniments cada cop més sorprenents i que ens agafen als lectors totalment desprevinguts i en fora de joc. Només diré que Basàrov és el guia d'aquest laberint i que hi va tan depressa pel seu interior que s'hi acaba perdent ell mateix.
Fixeu-vos la modernitat d'una novel·la de mitjan segle XIX: un home nihilista que no respecta res ni reconeix cap autoritat; un home aristòcrata vidu que manté relacions amb una joveneta amb qui ha tingut un fill; una dona bonica, rica i soltera que no vol saber res dels homes i serà ella i només ella la que triarà si és que n'ha de triar un...
És un llibre imprescindible. Malgrat que a l'inici es fa feixuc, és clarament un llibre de menys a més i que sense adonar-vos, estareu atrapats en una trama realment que no sabreu on us duu. Com quan aneu a cegues per un laberint.
sergi borges
Sobre el perill de caure en el ridícul al reescriure "correctament" traduccions ja fetes, seria bo saber el què li va passar a Maria Antònia Salvà i la seva traducció, al català, de la "Mireya" d'en Mistral, un cop es va estampar per l'Institut d'Estudis Catalans, convenientment "retocada" per en Carner sota les normes fabrianes (Cf. Ramon Miquel y Planas, "Contra la Reforma Lingüística", a Catalana. Revista setmanal, núm. 13, pàgs. 354-356, Barcelona, 1918).
Atentament