Au, tu, per fi m’he decidit a sortir de l’armari. Fins ara ho insinuava, ho deixava veure: sóc espanyol. Nascut a Barcelona, de pares que parlaven només castellà a casa. Els avis de part de pare eren de Múrcia, els de la mare, de l’alt Pirineu. El pare nat a Barcelona, la mare a Beziers (França). El meu primer cognom, originari d’Astúries, el segon, de Valladolid. Servidor, castellanoparlant fins els 18 anys. Enamorat de Castilla, de la ciutat de Madrid, de la llengua i cultura espanyola. Orgullós de la meva llengua materna (...)
En tinc, com va dir el gran Salvador Cardús en ingressar no fa pas gaire a l’Institut d’Estudis Catalans, identitat múltiple, talment com les successives pells que ens habiten i que cauen i neixen i moren i es transformen.
I és per això que no odio Espanya. Que mai l’he odiada. Que difícilment l’odiaré. Això sí, sento malestar, neguit, ràbia, contra les conseqüències pràctiques de la pertinença de Catalunya a Espanya.
Però atès que me’n reconec, d’espanyol, al meu cor, a la meva ment, no hi ha espai per l’odi, pel fàstic, tan sols pel retret raonat i raonable.
Sóc espanyol, també, però primer em sento català. Principalment i predominantment, i aposto i defenso la independència del meu país, Catalunya.
