Al darrer article hi vaig escriure els dos criteris principals en funció dels quals creia, i crec, que s'han de valorar els resultats globals dels partits independentistes catalans a les eleccions autonòmiques del 28 de novembre de 2010. Deia que les dues condicions suficients i necessàries per donar-los per bons eren: (1) que la suma dels diputats obtinguts per ERC, SCI i RCat fos igual o superior a 21 (els que fins ara tenia ERC), i (2) que la tercera força del Parlament fos independentista (posició que tenia ERC a les dues darreres legislatures). Bé, avui, l'endemà de les eleccions, el poble de Catalunya ja ha parlat i ha decidit, lliurement, no satisfer cap de les dues condicions. ERC ha aconseguit 10 diputats, SCI 4 i RCat cap ni un, que signifiquen la pèrdua de 7 diputats de formacions independentistes i la frustració del primer requeriment. La segona condició era volgudament ambigua perquè admetia dues interpretacions: (2a) que la tercera força fos un dels tres partits independentistes, o (2b) que l'independentisme entès com la suma de tots els diputats d'aquestes tres llistes tingués més escons que el tercer partit del Parlament i, per tant, es pogués considerar la “tercera força” sempre que actués de manera coordinada. Doncs bé, tampoc no hem complert el segon requeriment ni en la interpretació forta (perquè el tercer partit del Parlament ara és el PP amb 18 escons, ICV el quart amb 10, ERC el cinquè també amb 10 i SCI el sisè amb 4), ni en la més dèbil (perquè la suma dels diputats de les tres llistes queda 4 escons per sota del PP). No cal dir, ho sap tothom amb una mínima comprensió de la llei d'Hondt, que la divisió en tres llistes ha fet disminuir el nombre de diputats que s'haurien obtingut anant junts.

No hem complert, doncs, cap dels requisits exigibles per poder parlar d'èxit. Els partits independentistes han perdut aquestes eleccions. Una derrota clara i contundent. Mirem les xifres globals:

El 2006 ERC va tenir 416.355 vots (un 14,03% del total). El 2010 n'ha tingut 218.046 (7%), SCI n'ha tingut 102.197 (3,28%) i RCat 39.922 (1,28%). La suma és: 360.165 vots (11,56%). Per tant, s'han esfumat exactament 56.190 vots. A més, la dada és encara pitjor del que sembla perquè això ha passat en un context de més alta participació (ha passat de 56,04% el 2006 a 59,95% el 2010).

Què ha passat? On són aquests vots? És obvi que, en gran part, han anat a parar al sac dels grans i indiscutibles triomfadors de les eleccions: Convergència i Unió, que n'han guanyat molts més, exactament 262.254 vots. Això els ha permès passar de 48 a 62 escons i els garanteix la possibilitat de governar en solitari, que era llur objectiu declarat.

Però la situació pels partits independentistes encara és més lamentable si pensem que està estadísticament demostrat que la quantitat d'electors independentistes el novembre del 2010 és substancialment més gran que la que hi havia l'1 de novembre del 2006. L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió mostrava que actualment tenim un 25,2% de població independentista. Es tracta de persones que es declaren independentistes i ja vam explicar que això és una dada ben diferent de la que recullen aquells altres estudis que pregunten què es faria en cas que hi hagués un referèndum oficial per la independència (ja que hi ha molta gent que no es declara independentista, però que a l'hora de la veritat preferiria votar que SÍ, en lloc d'abstenir-se o votar NO). Si apliquem aquest 25,2% al cens electoral obtenim 1.318.183 vots potencials. La dada és escandalosament més gran que aquests ridículs 360.165 vots que s'han aconseguit entre ERC, SCI i RCat. I la conclusió és ben evident: la majoria dels independentistes no han anat a votar cap llista declarament independentista. Deuen haver preferit quedar-se a casa o votar altres opcions (majoritàriament CIU i ICV, pensem).

Aquesta situació és una paradoxa incomprensible? No ho crec pas. Em sembla que si ens hi esforcem amb una mica de bona voluntat, de seguida trobarem una bona colla de causes que ho expliquen i que són errors de plantejament dels tres partits independentistes. Convido tot el personal d'aquesta particular galàxia a començar la reflexió corresponent. I demano que es faci amb humilitat, amb molta autocrítica, sense rancúnies cap als altres i, sobretot, amb ganes de reconstruir la trencadissa. Des d'aquí hi anirem contribuint.

D'altra banda, hem de pensar en la responsabilitat, enorme, que a partir d'ara tindrà CIU. S'ha fet dipositària de la confiança d'un segment amplíssim de la nostra societat, també de la part independentista. I això ho ha aconseguit amb una campanya en què s'ha mostrat nacionalment més ambiciosa que mai. És veritat que de moment no preveuen fer declaracions ni referèndums d'independència, però també és cert que la proposta estrella del seu programa ha estat una idea que fins ara era patrimoni exclusiu de l'independentisme gradual: l'exigència del concert econòmic. Caldrà que els vigilem amb molta atenció i que els exigim que no retrocedeixin ni un pèl a l'hora de complir aquesta promesa. Potser al final serà una nova estratègia de guany segur com les que fins ara han fet créixer l'independentisme.