Traumatitzat per la derrota del 39 i per l’arribada de l’onada migratòria de la post-guerra, el nacionalisme català de la segona meitat del segle XX es va construir a partir de dues obsessions: no enfrontar-se mai directament al poder establert, a l’estat, i evitar la ruptura del país en dues comunitats. D’aquí tota l’estratègia pujolista del pactisme, el fer país i el peix al cove. D’aquí també la recent obstinació d’ERC a entenrde’s amb els representants d’uns suposats altres catalans i l’intent de pactar un nou estatut amb les corts espanyoles deixant per no se sap ben bé quan l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Mai acaba de ser l’hora de la independència -ara no toca- i la culpa és del poble. Que si no estem preparats, que si al Baix Llobregat parlen en castellà, que si el perdríem, el referèndum, que si no tenim la majoria social…. Tot per no encarar la dura realitat, que el principal obstacle no és ni a Pedralbes ni a l’Hospitalet, sinó a Madrid.
Evidentment que hem de treballar perquè cada cop més gent es senti part d’aquest país, i també és cert que entre les èlites econòmiques hi ha encara molta fidelitat al Regne, però això no ens pot fer oblidar mai la situació d’ocupació en la qual, malgrat tot, encara vivim (consagrada a l’article 8è de la constitució) i la insuficiència democràtica de l’actual marc juridico-polític nítidament retratada en la recent sentència del Tribunal constitucional.
Per això, l’Esquerra independentista sempre ha fet girar la seva estratègia entorn a la contradicció entre els drets nacionals i la imposició dels estats. Sempre hem considerat que és la mateixa lluita per la independència, sobretot si va unida a un projecte de transformació social, el què ajudarà a crear consciència nacional i política (tal com ja va passar amb la lluita anti-franquista).
I és que mentre uns anaven de bracet amb els que s’oposen a la llibertat, al dret a decidir, pensant-se que estaven recosint no se quina fractura social, la societat reconeixia el veritable nus del conflicte, la manca de democràcia, i organitzava les consultes en la normalitat més absoluta.
Aviam si d’una vegada superem aquesta visió dual del país tant falsa com paral.litzadora i plantegem desacomplexadament el problema en termes polítics, de poder i de democràcia, conscients que no és evitant el contacte i movent la pilota que podrem avançar, que tard o d’hora haurem d’entrar i xocar.
I, perquè jo ho entengui, com visualitzes aquest cos a cos amb Espanya? Vull dir, ERC s'omple la boca de consignes inequívocament independentistes quan és a l'oposició (i n'obté grans rèdits electorals en l'era PP), i quan tasta les mels del poder, dilueix penosament els seus principis per mantenir una certa posició en les esferes de poder i, entenc jo, la feina i el sou d'uns quants (perquè al final, tothom ha de cobrar a fi de mes). I comencen a parlar de possibilismes i pragmatismes. Així els hi ha anat i, lamentablement, s'ho han ben merescut en la meva opinió.
I els del SI, amb aquesta mirada enèrgica, i ambiciosa del Laporta, criden desacomplexadament el que molts volem sentir ara que no tenen cap lligam. Fins quan? Fins que accedeixin a alguna esfera de poder i els hi expliquin que per jugar al joc de manar les coses no són blanques i negres, i que millor un discurs més cohesionador? I començaran a parlar d'un full de ruta a no sé quin plaç?
Jo és que no ho entenc, i pel que jo vaig veient, els partits modifiquen escandalosament el seu discurs (amb el silenci a vegades n'hi ha prou), nomès per tenir el seu trosset de pastís al poder, per poc que poden. Primer busquen el pacte de poder, i després ja trobaran un eix, el d'esquerres, el de dretes, el nacionalista o el no nacionalista, o no sé quina transversalitat, i ja troben la manera d'explicar-ho, per surrealista i antinatural que sigui.
Imaginem (per veure si aconsegueixo entendre-ho) un escenari d'una victòria d'ERC per majoria absoluta. Tenim la certesa de que iniciarien de manera immediata un procés cap a la independència? Tenim aquesta seguretat? O anirien a Madrid a xerrar una miqueta de tot plegat i ens dirien que si, però que mica a mica i tal....Que hores d'ara formem part d'Espanya i Europa i que les coses no són tant senzilles?
Ja se que aquesta actitud és incòmode, i que a la llarga cansa, però si no agafem pràctica, si no fem molta gimnàstica de la desobediència, segur que no estarem preparats per fer el salt definitiu el dia que calgui fer-lo.
I si ERC aconseguís majoria absoluta, plantejaria alguns o la majoria d'aquests punts? És aquesta la direcció que prendrien ells arribat el cas?
salut!