Aterro novament a Brussel.les. Avui comença a Cancún el Cop 16 de la Conferència de Nacions Unides per al Canvi Climàtic. A Catalunya, CiU ha guanyat les eleccions. Felicitats. Ara confio que, amb la serenor que exigeix governar, siguin conscients que moltes de les banderes electoralistes que han enarborat per arribar fins aquí poden resultar clarament perilloses per al país, el planeta, i la gent si les converteixen en polítiques reals.
Tinc son -aquests darrers dies he dormit poc, he descansat malament i m'han consumit els nervis, com a tanta d'altra gent-, pero no ressaca -reunits al Catalonia no vàrem celebrar res amb cava, no tocava, tot i que vàrem veure satisfets com, a grans trets, aguantàvem el temporal-.
Sovint argumento que fer política a Brussel.les / Estrasburg té una major dosi de serenor, de seny, i de visió àmplia i generosa que la que percebo en l'arena política catalana, tesi que aplico tant als partits, com als mitjans, com a l'opinió pública en general. Però precisament per això vull reconèixer el mèrit que té fer política a Catalunya, especialment quan es treballa amb una clara i ferma voluntat de construir país, alhora que de preservar el planeta. Agraeixo, per tant, la feina feta, fins ara, per en Saura, en Baltassar i en Pané, massa sovint injustament tractats i a qui estic segur que aviat trobarem a faltar, inclosa molta de la gent que ha fet tot el possible per que cessessin en les seves responsabilitats actuals.
Bravo per en Joan Herrera, que ha sabut liderar una campanya feta amb més cap i cor que no pas estómac i fetge. Hi confio plenament, en en Joan, per liderar aquesta nova etapa. I em tindrà al seu costat, des de la meva tasca parlamentària, treballant per a la construcció d'un projecte cada vegada més sòlid, més necessari i més universal.
Ens convido a totes i a tots els qui aspirem a construir un país amb visió social, ecològica i nacional a treballar en equip. Cadascú des de la singularitat del seu projecte, del seu partit, del seu espai, ningú amb la veritat absoluta, tothom amb la raó del seu treball i les seves conviccions.
És hora de construir ponts entre les esquerres, els ecologistes i els catalanistes. Algunes d'aquestes persones són, som, a ICV, d'altres, molts d'altres, són fora, en altres partits, en altres espais socials. Algunes hi treballen activament, d'altres hi pensen, i no saben com treballar-hi. A algunes els fa basarda sumar-se a un projecte polític, a unes sigles, a una campanya per aconseguir representació parlamentària, i tanmateix volen que aquesta sensibilitat social, ecològica i nacional estigui representada a les institucions. Algunes han votat il.lusionades, sigui a ICV o a algú altre. D'altres no han volgut ni anar a votar, o han votat en blanc. Totes les opcions són legítimes, totes, fins i tot, són necessàries, però allò que realment esdevindrà útil és la suma d'aquestes sensibilitats, i la seva confluència en un espai plural.
Proposo un diàleg dins d'aquest espai, una aproximació generosa entre maneres de pensar i de fer que tinguin per únic objectiu comú el d'avançar socialment, ecològicament i nacionalment.
La cohesió social, la sostenibilitat ambiental i el ple reconeixement del dret històric de gaudir d'una Catalunya sobirana no s'aconseguirà en un dia, ni tan sols en una legislatura. Serà el resultat d'una feina tenaç, seriosa, col.lectiva i ambiciosa.
Ser al govern és cabdal, per poder avançar en aquesta direcció. No ser-hi, però, no ha de ser-ne obstacle.
En el trajecte s'intueixen moltes derrotes. Sempre n'hi ha hagut, i sempre n'hi haurà. Allò que importa, però, és no defallir.
El demà comença avui, ara. I jo ja m'he arremangat.
Marià
Tant de bo, puguesseu/m ajuntar forces. Crec que buscant una sortida de sentit comu per Catalunya, es podrien ajuntar moltes coses i molta gent.
També he de dir que tinc clar quin ha de ser el primer pas, ja que, mentre hem de demanar tot a Madrid, ho tenim clar !
Anims!
Un gran partit d'esquerres nou, i perdre la por a acceptar que cada vegada més, el votant d'esquerres demana que s'aixequi el tabú al dret de decidir.
Queden 4 anys per articular aquest espai. Crec que és ara o mai.
Esclar, la crisi, els massmedia, la bipolarització... Sempre tenim alguna explicació a punt. L'última, que hem "aguantat". Com el filòsof del poema que veia els altres que es menjaven les que ell no volia. Clar, tots eren miserables.
No vull ser negatiu. Cal ser de voluntat optimista per tirar endavant, que diria Gramsci. Però no amagant la realitat, perquè fóra enganyar-nos nosaltres mateixos.
Estic de ple, ja ho he dit altres cops, per aquesta ICV que defenses o proposes, Raül, amb sobiranisme inclòs. És cada cop més necessària. Si no, perdrem totes le banderes. O algunes de les principals.
Però sento el Joan que diu: "això" partiria el país pel mig (argument per cert que compartia el Jordi Pujol). I no el parteix ser d'esquerres? L'aigua?
La velocitat a l'autopista? La immigració? ... És com quan es deixava de parlar en català perquè hi havia algú a la sala que no l'entenia: mai es podria parlar en català perquè sempre hi haurà algú que no l'entén.
Endavant, doncs, per més que avui estiguem una mica més desesperançats que ahir.
Gramsci viu.
Manel
Haurem de fer feina tots plegats i treballar per un mon millor per als nostres fills i filles.
Una abraçada.