Pot passar que més enllà dels camps d’arròs, més enllà dels arbrets petits brunyits de verd amb punts de taronja que t’empasses a glops de tren, hi hagi una ciutat plena de lletres. La ciutat de les veles i els vents. La ciutat de l’aimador de Carmesina. Al país d’aquesta ciutat les coses no van bé. S’intenta extingir el català, com en temps del dictador de veu aflautada. Se signaven penes de morts, llavors. Es fan vestits a mida, ara. La voluntat d’extinció, però, és la mateixa. Perviu enquistada. Com una crosta. Una mica per no deixar sols els companys del sud i una mica també, per fer que tot de noms que naveguen errants per la internet nostre de cada dia, poguessin materialitzar-se en cossos d’edats jovenívoles, la bona gent –que dic bona, boníssima!- de l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques de Gandia, va aplegar un grapat de cadells lletraferits del 19 al 21 de novembre. Fa quatre anys s’havia fet la primera trobada.
Ens confinaren en un hotel dels afores de la capital de la Safor, hotel que per sí sol generarà molta literatura, al tanto! (traieu-hi les “tes” que facin falta) i ens demanaren que discutíssim sobre temes tot així transcendents. Ho férem amb desigual eficàcia, però ho férem. Engrandirem la trinxera una mica, encara que als del Principat això de fer anar el pic i la pala...
Foren tres dies intensos, plens, feliços on vam fer de claca a la concessió dels premis literaris de la ciutat; on vam deixar-nos amerar per la paraula de l'Ester Formosa dient a son pare i on trepitjàrem la ciutat i el Palau Ducal dels Borja, centre del món i del Poder amb majúscula. Pesàrem, senyors, un dia pesàrem.
I fou també la nit, com no. La nit d’enfilar-se dalt d’una taula i ser només un ritme sol acompanyant un jove poeta que una vegada no va saber com agrair un premi i ho va fer cantant. La nit de noms de poetes en castellà enfilats com un fandango. La nit de saber que cal buscar-se la vida com sigui per Dir. La nit dels que des de Londres, des de Zadar ens fan una mica menys invisibles. I tantes, tantes altres complicitats!
Ens donàrem les adreces electròniques, ens donàrem els telèfons i ara el facebook bull de lletra i de mots. Ens donàrem, durant tres dies, la facultat de ser en l’altre, mirall d’esperança per tirar endavant cadascú els seus projectes literaris, siguin quins siguin. Ens donàrem el plaer de certificar que puja saba nova, neta i ambiciosa pels conductes d’aquest arbre nostre de la Literatura Catalana que tants voldrien escapçar d’un cop de destral. Ho va dir el mestre Ovidi Montllor, "ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer", doncs això, quedeu avisats.
De fet, després del després ha canviat la meva forma de llegir-te.
Sí, volem el pa sencer...
Una abraçada.