Tornem a casa i mentre traspassem falses fronteres amb ratlles pintades per guàrdies civils, mossos i gendarmes, ens adonem que els reis de la porqueria són arribats i cares de lladres, fatxes i casposos omplen les parets dels nostres carrers. I és que sovint ens agrada fer de kortatus de segona o de tercera, què hi farem! “Txequi txequi txequi txe”!..., tot i que ara escoltem Calypso i no els RedSkins. I enmig de la campanya electoral que sigui, després dels pòsters, “van per mercats, pobles i ciutats, escoles i llars de jubilats. Els trobareu per tot arreu, la seva foto a totes les parets”; i en aquesta també...
Fins i tot els mitjos silencis
allargats per cançons de la ràdio o les televisions són plens de líders “extenuats
de tant xerrar, dient sí a les peticions, fins al dia indicat de votacions”.
Mentiders! Perquè les promeses no es poden mantenir més enllà del seu aterratge
en la realitat més immediata o més llunyana. El sistema on viuen no és fet per
a les persones (així en plural total) sinó per a unes determinades d’aquestes
que mai no som nosaltres... ni falta que fa. O totes o cap seria el millor dels
lemes possibles afegint-hi, al darrere, que ja que hi som totes que sigui per a
totes, totes, totes.
I sabem que és possible si els rics no ingressessin tant, si els que manen no manessin tant, si els qui acumulen no sumessin tant, si els que tant tenen no ens volguessin deixar veure que en tenen molt i en volen més. Que ells no s’hi presenten a les eleccions? És clar que no! Els qui manen de veritat, els qui decideixen com han d’actuar els que diuen que ens representen i que mai no ho fan, sempre es mantenen darrere dels titelles mudats perquè és des d’allà que els poden manegar millor. I qui manega i dirigeix és qui mana, qui fa d’amo de veritat. Que no ens vinguin ara els titelles amb promeses, que ja ens els coneixem: “van saludant a tort i a dret i fent petons a petits i grans. Després del xou, ves-los a buscar”. I res no poden prometre que els amos no els deixin prometre, que és això mateix: res.
“Se’ns pixen a sobre i diuen que plou, només amb paraules no en tenim prou. Les vostres promeses ja no creiem”. Així que “Pel que fa a mi, no m’enredareu. La gent com vosaltres no m’estafeu”.
I sabem que és possible si els rics no ingressessin tant, si els que manen no manessin tant, si els qui acumulen no sumessin tant, si els que tant tenen no ens volguessin deixar veure que en tenen molt i en volen més. Que ells no s’hi presenten a les eleccions? És clar que no! Els qui manen de veritat, els qui decideixen com han d’actuar els que diuen que ens representen i que mai no ho fan, sempre es mantenen darrere dels titelles mudats perquè és des d’allà que els poden manegar millor. I qui manega i dirigeix és qui mana, qui fa d’amo de veritat. Que no ens vinguin ara els titelles amb promeses, que ja ens els coneixem: “van saludant a tort i a dret i fent petons a petits i grans. Després del xou, ves-los a buscar”. I res no poden prometre que els amos no els deixin prometre, que és això mateix: res.
“Se’ns pixen a sobre i diuen que plou, només amb paraules no en tenim prou. Les vostres promeses ja no creiem”. Així que “Pel que fa a mi, no m’enredareu. La gent com vosaltres no m’estafeu”.
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
(aquesta primera part és la que trobo més interessant, per tant, la segona part me la salto)