L’ex-diputada conservadora que simula un vídeo porno per aconseguir unes engrunes d’atenció mediàtica, si més no a la xarxa; els pesats que fa quatre anys van treure profit d’un semi-nu i que ara repeteixen la fórmula o la segona marca del partit del President, les seves joventuts, promovent un vídeo on es fa l’avorrida comparació que ja havia fet la Trinca entre votar i orgasmar; tots han fet el mateix, recórrer al vell tabú per cridar l’atenció. Tot un segle de secularització de l’aparellament no han sigut suficients per posar aquesta senzilla activitat, el sexe, al lloc on li correspon, el de la normalitat, alliberada d’una vegada de pors, vergonyes i prejudicis.
Per això resulta tant decebedor que encara escandalitzin comentaris de caire sexual com el que va fer un alcalde de no se quina ciutat espanyola referint-se a una ministre del seu país, tant poc ocurrent com inofensiu, o les paraules més o menys calculades d’en Salvador Sostres en una tele madrilenya on relacionava de forma explícita i detallada bellesa i joventut, res de nou ni de l’altre món.
En principi només eren els sectors polítics més dretans els que utilitzaven la vida sexual de personatges públics per desprestigiar-los i anorrear-los (recordem en Clinton, la Lewinski i el cigar), però ara ja és també la premsa auto-considerada progressista la que no dubte en exagerar la importància de determinats casos més o menys vinculats al sexe per atacar persones i institucions. Com pot ser, sinó, que d’en Sílvio Berlusconi s’en parli més per les seves relacions amb noies diverses que per l’obscena exhibició de riquesa i acumulació de poder que constantment protagonitza? O que el Vaticà, una entitat estatutàriament masclista i antidemocràtica i que mou en la opacitat quantitats enormes de diners i influència política, se l’ataqui, sobretot, per determinats casos d’abusos sexuals tant lamentables com quantitativament insignificants.
On el puritanisme de dretes i d’esquerres (per dir-ne d’alguna manera), vinculats al conservadorisme d’arrel cristiana o a una determinada manera d’entendre el feminisme, compateixen valors molt semblants (l’anti-hedonisme i l’exaltació de la reproducció i la família), és en el debat sobre la prostitució, en el qual, més enllà del rebuig a l’explotació i la coacció, que hauria de fer-se extensible a qualsevol activitat humana, hi ha l’intent d’imposar una manera tancada i única d’entendre el sexe molt propera a la vella idea del pecat.
Tant la utilització del sexe per provocar, per cridar l’atenció, com per estigmatitzar i reprimir, són les dues cares de la mateixa moneda, dues expressions d’aquest puritanisme inquisidor que ens pensàvem que a principis del segle XXI ja estaria, si més no en aquestes latituds, bastant més superat.
És la denigració de les dones. En un cas, recorrent al tòpic de l'ascens professional aconseguit per "mèrits sexuals" i en l'altre... vaja, en l'altre és evident ("encara no fan olor d'àcid úric...").
Insisteixo en què l'escàndol té més a veure amb la hipocresia que envolta les qüestions vinculades al sexe que amb la trascendència de les mateixes afirmacions.
Ho veig així.
Salut!