En certa manera, a mesura que hom es fa gran es va pelant de manies com una ceba; en especial quan es tenen fills. Algú del meu entorn no li agradava mullar-se les mans després d'haver-se dutxat, per la nit, i quan va tindre fills aquesta mania va caure com una fulla de ceba tremolosa. A mi em passa amb les manies per a posar-me a treballar. Treball de pensar, vull dir. Com escriure al bloc.
Als setze anys necessitava una habitació pròpia amb una llum determinada, dos (!!) taules d'escriptori -ordinador no, perquè crec que no en teníem, encara. Estic parlant de l'any 1 A.I. (Abans d'Internet, és a dir, el 95)-. Terra de parquet, un parell de prestatgeries plenes de llibres, un got de llet (amb una cullerada de Cola Cao i dos de sucre) i un cert silenci. I aixina i tot em costava.
A la dècada dels vint només necessitava una habitació estable, un ordinador, una taula i vaig canviar la llet pel cafè (cafè americà: un tassot ple d'aigua amb una cullerada de nescafé i una de sucre).
Ara, amb trenta ben tocats (és a dir, trenta-un) un fill i setanta metres quadrats de vivenda només demane un portàtil i alguna superfície per assure'm que no estiga ocupada per un osset, una flauta, un coixí de lactància o algun joguet dels que fan "uec" quan t'hi asseus al damunt. Tanmateix m'acabe d'adonar que em queda la mania de prendre alguna cosa. I el cafè ha evolucionat a un poliol-menta sense sucre, preferentment. Llavors el deixe al costat fumejant mentre em pose mans al teclat i una volta acabada la feina, ja gelat, me'l prenc.
A la dècada dels vint només necessitava una habitació estable, un ordinador, una taula i vaig canviar la llet pel cafè (cafè americà: un tassot ple d'aigua amb una cullerada de nescafé i una de sucre).
Ara, amb trenta ben tocats (és a dir, trenta-un) un fill i setanta metres quadrats de vivenda només demane un portàtil i alguna superfície per assure'm que no estiga ocupada per un osset, una flauta, un coixí de lactància o algun joguet dels que fan "uec" quan t'hi asseus al damunt. Tanmateix m'acabe d'adonar que em queda la mania de prendre alguna cosa. I el cafè ha evolucionat a un poliol-menta sense sucre, preferentment. Llavors el deixe al costat fumejant mentre em pose mans al teclat i una volta acabada la feina, ja gelat, me'l prenc.
Abans no podia fer res (escriure, llegir,...) si no era en silenci absolut. Ara quan els xiquets estan a casa i no estan estudiant, la tele està sempre en marxa. I quin remei... Ja m'he fet a escriure amb soroll ambiental. Llegir encara no, però arribarà.
Anim Marta i família.
Enric