Tant si és bonic com lleig, aquest és el llibre pel qual he vingut al món. Des de xicotet sempre he sabut que havia d'aturar aquesta història -les històries, de fet, no les inventen els autors, sinó que giren per l'aire esperant algú que les cullga- i explicar-la abans que s'esvaïra.
Aquest és el primer paràgraf de la introducció de Canale Mussolini, d'Antonio Penacchi, la novel.la que ha guanyat el darrer premi Strega. No havia llegit res seu però només en llegir eixe paràgraf de la introducció ja sabia que el llegiria. És un autor poc corrent, sindicalista i obrer metal.lúrgic (quaranta anys de torn de nit), va començar a escriure en jubilar-se però diu que no és un escriptor tardà, que porta pensant en el llibre i preparant-se per escriure'l des dels 6 anys.
Per la fam, vam vindre ací baix per la fam. Perquè si no? si no haguera segut per la fam haguérem restat allà. Així comença el llibre, cinc-centes pàgines de la història d'una de les tres mil famílies que del Vèneto, del Friül i del Ferrarese van ser portades a l'Agro Pontino, zona d'aiguamolls al sud de Roma, deshabitada durant segles per la malària.
Aquest és el primer paràgraf de la introducció de Canale Mussolini, d'Antonio Penacchi, la novel.la que ha guanyat el darrer premi Strega. No havia llegit res seu però només en llegir eixe paràgraf de la introducció ja sabia que el llegiria. És un autor poc corrent, sindicalista i obrer metal.lúrgic (quaranta anys de torn de nit), va començar a escriure en jubilar-se però diu que no és un escriptor tardà, que porta pensant en el llibre i preparant-se per escriure'l des dels 6 anys.
Per la fam, vam vindre ací baix per la fam. Perquè si no? si no haguera segut per la fam haguérem restat allà. Així comença el llibre, cinc-centes pàgines de la història d'una de les tres mil famílies que del Vèneto, del Friül i del Ferrarese van ser portades a l'Agro Pontino, zona d'aiguamolls al sud de Roma, deshabitada durant segles per la malària.
Mussolini al 1928 va fer comprar i drenar vint mil hectàrees, fent-hi instal.lar trenta mil persones del nord est, primer per als treballs de dessecació i bonificació dels terrenys i després atorgant lots de terra. Tres mil famílies d'ex combatents de la primera guerra mundial, que van baixar amb la seua llengua i els seus costums a 'colonitzar' una terra nova, en el que va ser un dels majors èxits del règim mussolinià.
La veu que narra la història és una veu que narra. Vull dir que el narrador està explicant la història de la seua família a un interlocutor invisible, a qui parla de vostè i l'escriptura té eixa qualitat d'oral que a mi m'agrada tant. Cinc-centes pàgines d'un ancià (que no sabem qui és fins al final del llibre) explicant una història pròpia, escoltada i explicada mil voltes.
El llibre ha rebut crítiques negatives a alguns diaris d'esquerres, segons els quals l'esguard del narrador troba sempre justificacions i atenuants per als personatges i, també, per al feixisme. Jo no crec en absolut que siga un llibre justificatiu del feixisme, és una novel.la, narrada per una persona vella que, com totes les històries explicades, ens arriba a voltes endolcida i a voltes clarament falsificada. De fet el narrador es justifica de tant en tant: Ara jo no li vull dir que aquesta és la veritat de Déu, açò és allò que deia mon oncle Cesio... . Jo trobe que aquesta és una de les meravelles del llibre, que t'explica una història com te l'explicaria el teu avi. És una epopeia de persones i de bèsties, de treball dur i de guerra, una història de pioners i de lluita contra la pobresa, mig segle d'història d'Itàlia explicat que, com totes les històries escoltades i ben explicades, mostra les contradiccions, les ambigüitats i els matisos dels comportaments humans (i socials), naturalment.
A la introdoucció l'autor diu que la família protagonista (la família Peruzzi) i totes les coses que els passen són fruit de la fantasia i diu: però no existeix cap família de colons vènets, friülans o ferraresos a l'Agro Pontino, a qui no hagen passat al menys algunes de les coses que ací passen als Peruzzi. En aquest sentit i només en aquest, tots els fets ací narrats han de ser considerats rigorosament vertaders.
N'hi ha novel.les bones, novel.les emocionants, novel.les bellíssimes que lliges assaborint cada paraula... i n'hi ha novel.les que et fan vindre moltes ganes d'escriure. Aquesta novel.la fa vindre ganes d'escriure eixa història que saps des de xicotet que has d'explicar.
Normalment els premis Strega els tradueixen, estigueu l'aguait, en val la pena.
La veu que narra la història és una veu que narra. Vull dir que el narrador està explicant la història de la seua família a un interlocutor invisible, a qui parla de vostè i l'escriptura té eixa qualitat d'oral que a mi m'agrada tant. Cinc-centes pàgines d'un ancià (que no sabem qui és fins al final del llibre) explicant una història pròpia, escoltada i explicada mil voltes.
El llibre ha rebut crítiques negatives a alguns diaris d'esquerres, segons els quals l'esguard del narrador troba sempre justificacions i atenuants per als personatges i, també, per al feixisme. Jo no crec en absolut que siga un llibre justificatiu del feixisme, és una novel.la, narrada per una persona vella que, com totes les històries explicades, ens arriba a voltes endolcida i a voltes clarament falsificada. De fet el narrador es justifica de tant en tant: Ara jo no li vull dir que aquesta és la veritat de Déu, açò és allò que deia mon oncle Cesio... . Jo trobe que aquesta és una de les meravelles del llibre, que t'explica una història com te l'explicaria el teu avi. És una epopeia de persones i de bèsties, de treball dur i de guerra, una història de pioners i de lluita contra la pobresa, mig segle d'història d'Itàlia explicat que, com totes les històries escoltades i ben explicades, mostra les contradiccions, les ambigüitats i els matisos dels comportaments humans (i socials), naturalment.
A la introdoucció l'autor diu que la família protagonista (la família Peruzzi) i totes les coses que els passen són fruit de la fantasia i diu: però no existeix cap família de colons vènets, friülans o ferraresos a l'Agro Pontino, a qui no hagen passat al menys algunes de les coses que ací passen als Peruzzi. En aquest sentit i només en aquest, tots els fets ací narrats han de ser considerats rigorosament vertaders.
N'hi ha novel.les bones, novel.les emocionants, novel.les bellíssimes que lliges assaborint cada paraula... i n'hi ha novel.les que et fan vindre moltes ganes d'escriure. Aquesta novel.la fa vindre ganes d'escriure eixa història que saps des de xicotet que has d'explicar.
Normalment els premis Strega els tradueixen, estigueu l'aguait, en val la pena.
Per cert, jo també m'he deixat endur per l'èpica proletària i camperola. És bonic estar tan sovint "en fase", oi?
T'has compromès per escrit, abans de cap d'any.
He passat per ta casa proletària i camperola abans però hi tornaré ara amb més calma, però ja et dic ara que, al respecte, podríem tindre una discussió eterna, era una de les meues preferides, discutir amb anarquistes. Però faria falta temps i vi, estic una mica 'desentrenada', però m'encantaria :-)
Encara és bon senyal que hi hagués molts anarquistes per discutir...
Jo he de dir que la simpatia, l'interès, fins i tot l'admiració i l'emoció no signifiquen en el meu cas professió de fe. Sentir avui certes retòriques i discursos o recuperar en certs plantejaments d'aquella gent obliga a pensar críticament en l'experiència llibertària.
Ara bé, que no anessin amb el cap cot a l'escorxador, és més, que tinguessin els nassos de respondre amb una revolució a la sublevació feixista...em toca. I a més a més, penso que hi estem en deute, que molts drets conquerits pels treballadors són fruit de la seva empenta, i que la llavor de moltes reivindicacions que avui segueixen vives i essent necessàries la van plantar ells. Ho explica molt bé un post recent de Carlos Taibó: http://www.carlostaibo.com/articulos/texto/?id=308
I sempre quedarà saber si se n'haguessin sortir. Els de la falç i el martell ja sabem que no gaire. :-P
(Si avui visqués a Roma, m'hauria deixat caure amb enorme gust pel gasòmetre amb un Nebbiolo. O millor, amb un Carinyena. Peccato de distàncies...)
PS: Si mai em detecten vista cansada, em sembla que denunciaré Vilaweb i els seus sistemes de codi antispam.